LA SETMANA TRÀGICA MÉS GRACIENCA

L’any 1870 és molt especial en la historia del nostre barri. Fou l’any en que els graciencs i les gracienques dugueren a terme una revolta popular formidable, en defensa de la qual la desprotegida Gràcia va plantar cara a les forces militars del govern espanyol. Parlem de la Revolta de les Quintes, com se l’anomena per ser aquestes el sistema de reclutament forçós que exercí de detonant de l’alçament. Però fou aquesta l’única raó? Quines motivacions van dur a un pacífic poble a executar un sollevament que va tenir ressò en tot l’estat espanyol? Com va acabar tot plegat? Vegem com, des del 4 fins al 9 d’abril, l’antiga vila fou governada exclusivament pel seu poble.

Un setembre enganyós

Per entendre l’estat d’ànim que va propiciar l’esclat popular, ens remuntarem a setembre de 1868, quan forces militars, emparades pel Pacte d’Ostende, van dur a terme un “pronunciament” amb la finalitat de fer caure el règim absolut de la reina Isabel II i convocar les Corts Constituents. El general Prim fou el principal artífex d’aquest traspàs de poders que s’anomenaria Revolució Gloriosa, ben acompanyat per l’almirall Topete (que dirigiria la flota que assolí la victòria en la única batalla que hi va haver) i pel general unionista Serrano (que vindria a ser la cara política del canvi, encapçalant el govern provisional instaurat després de l’exitós alçament).

El catedràtic alemany en història contemporània Walther L. Bernecker assenyala que tots els “pronunciaments”, tan típics en l’Espanya del segle XIX, seguien unes pautes similars. Primerament, es formava una Junta provisional amb reivindicacions extremistes per tal d’assegurar l’imprescindible recolzament popular. Feta la revolució, l’objectiu passava a ser salvaguardar el poder conquerit dels enemics, que ja no eren els reaccionaris sinó els sectors radicals que els propis assaltadors havien incitat.

Podem entendre que aquest cas no fou una excepció, no envà la Gloriosa seria ben aviat popularment denominada com a Setembrina. Militars i burgesos van aliar-se per assaltar el poder absolut que ostentava Isabel II en conxorxa amb la noblesa i els alts estaments eclesiàstics. En cap cas pretenien promoure una revolució social, ans el contrari, anhelaven l’ordre, però per emprendre les reformes liberals que tan temps havien estat exigint necessitaven alterar-lo.

Així que van enganyar al poble fent-los promeses que no es complirien. Bé és cert que el govern provisional de Serrano va instaurar un règim democràtic molt avançat al seu temps. Les eleccions a l’assemblea constituent foren amb sufragi universal, i s’atorgaren a la població drets i llibertats de tots tipus, especialment polítiques i confessionals. Però la forma d’estat seguia sent una monarquia, per bé que constitucional, i la societat mai va deixar de ser classista i poc justa.

Les forces polítiques monàrquiques i liberals van guanyar els comissis amb facilitat, amb el que pogueren formar govern, promulgar la nova constitució i emprendre la recerca d’un nou rei. Per tant, les ambicions republicanes no havien quedat satisfetes, i molt menys les del cada vegada més ampli moviment obrer, amb el que seguiria havent-hi un moviment de juntes a nivell municipal que actuaria en la seva esfera contra tot allò que seguia essent social i políticament injust.

Abril de 1870. Vila de Gràcia

Tot el que havia succeït des de la Setembrina va anar escalfant els ànims dels graciencs i les gracienques. L’anunci d’una nova lleva de quintes no va fer més que empitjorar la situació, més encara quan la supressió d’aquestes havia estat una de les promeses clau per calmar a les excitades Juntes revolucionàries, així com part del programa progressista de Prim. Cal recordar que aquesta forma de reclutament implicava que una cinquena part dels homes vàlids de cada província s’havia d’incorporar a files per sorteig, allistament del que un es podia lliurar si abonava un impost especial.

Quan el diumenge 3 d’abril no es celebrà el sorteig previst per allistar als 46 joves graciencs aptes, que obligadament haurien d’anar a morir a ultramar, van saltar les alarmes. El dilluns 4 Catalunya es va llevar excitada, batalladora. En molts pobles es van dur a terme accions reivindicatives, i es produïren avalots en diversos indrets. Però d'entre tots els fets, destaquen els ocorreguts a Gràcia.

Entre 200 i 300 persones, majoritàriament dones, van aplegar-se a l’actual Plaça de la Vila (coneguda com a Rius i Taulet) per assaltar la Casa Consistorial (l’ajuntament). Van fer grans destrosses i per la finestra foren llençats les llistes i els bombos del sorteig, els registres de propietat i el mobiliari. Amb tot plegat es va fer una gran foguera enmig de la plaça, mentre una dona s’apoderava del campanar de la Torre del Rellotge, anomenada pels veïns “Marieta”, i la va fer sonar. Ni les bombes la farien parar fins al final del moviment.

Republicans i obrers

Sens dubte el tema de les quintes era dels més sensibles. El fet que les mares de Gràcia protagonitzessin els primers compassos de l’alçament no és casualitat. Però com hem dit anteriorment, el republicanisme i les diferents tendències obreristes que anaven aflorant estaven molt descontentes, i a la fi foren els sectors que allargarien els successos i donarien profunditat ideològica al moviment contra les quintes.

Pel bàndol republicà, n’és una prova l’actuació de Francesc Derch, futur últim alcalde de la Vila i polític republicà de cert prestigi. Un any abans dels fets havia promès liderar un moviment reaccionari si es tornava a convocar una lleva d’aquest tipus, de fet molts polítics republicans havien estat promovent la insurrecció contra el nou govern. Tot i que en el moment de màxima exaltació va intentar mostrar-se conciliador, no va tardar a complir la seva paraula. Sota l’Arbre de la Llibertat, enmig de la plaça del Sol, foren convocats tots aquells voluntaris armats disposats a lluitar. Una seixantena acudiren a la crida, i serien decisius alhora de mantenir a ratlla l’exèrcit invasor, muntant barricades en punts estratègics i fent-se forts en diversos indrets.

Cal indicar que Derch era president del Comitè Republicà de Gràcia i que el lloc elegit, l’Arbre de la Llibertat, havia estat plantat per la Junta d’Armament i Defensa de la República l’any 1869 com a símbol de la seva lluita. Per tant, el caràcter republicà del polític gracienc i dels homes que el van rodejar era inqüestionable, amb el que sembla clar que la seva era una lluita contra l’estat monàrquic.

Per altra banda, tenim testimonis que expliquen la presència de nuclis obreristes en la revolta. Algunes cròniques narren que en l’actual carrer del Canó existia una societat carbonària formada per treballadors ideològicament internacionalistes. Posseïen un canó amagat que no van dubtar a treure per fer front a l’exèrcit, essent un element clau en la defensa d’una barricada que esdevindria impenetrable. La seva lluita i les seves conviccions els acabaria comportant esser afusellats als peus de l’Arbre de la Llibertat.

Però no és l’únic element obrer que hem trobat. Josep Roca i Galès era un treballador de la fàbrica de filats Vilaregut, a Gràcia, i s’erigiria com un destacat dirigent obrer cooperativista i republicà. En les seves memòries parla de la seva implicació en la revolta, i en el decurs del 1870 apareixen diversos articles seus en el periòdic obrerista La Federación, els quals mostren la maduresa ideològica de part de la classe obrera i explica el perquè de la implicació de quadres obrers en el moviment.

En aquests escrits Roca i Galès parla d’emancipació de la classe obrera i de la necessitat d’aquesta d’allunyar-se de l’estat. Igualment, defensa la necessitat d’un estat democràtic amb drets i llibertats garantides per assolir un millorament social substantiu. Concretament, exigeix que l’estat ha de procurar una instrucció lliure, universal i de qualitat, també ha de dur a terme desamortitzacions i promoure que el proletariat rural sigui propietari, i ha de crear un banc de crèdit territorial destinat al treball. Amb aquest discurs, sembla clar que la seva era una lluita per un canvi social ampli, i no puntual com ho seria anar exclusivament contra les quintes.

Així doncs, trobem grups obreristes i republicans que s’afegeixen, de forma immediata, a l’espontani alçament contra les quintes. Sens dubte que eren contraris al reclutament i a les guerres d’ultramar, però la seva lluita anava molt més enllà.

Tots i cadascun dels dies

Dimarts 5: Després d’un primer dia de triomfalisme i bogeria populars, el matí següent la Vila desperta bombardejada pels canons apostats al Passeig de Gràcia, a l’alçada del carrer Provença. Plouen unes 800 bombes sobre els vilatans i el seu campanar, però això no mina la moral dels combatents. Comencen a arribar reforços provinents d’altres pobles del pla, especialment de St. Martí de Provençals.

Dimecres 6: Plou. Gràcia segueix sotmesa a l’artilleria, cauen més d’un miler de projectils. També se senten trets de fusell a les principals barricades, especialment a la situada a la part baixa del carrer Gran (als Jardinets). L’enemic s’apropa.

Dijous 7: Els defensors desperten amb un parell d’intents frustrats de penetració de la principal barricada. Els defensors han de buscar refugi, però no retrocedeixen. Mentrestant, l’exèrcit espanyol va acumulant efectius, disposant de fins a 5000 homes, 20 canons de gran calibre i 40 d’artilleria de muntanya. A Gràcia no s’arriba als 300 homes armats.

Divendres 8: Les forces dels graciencs escassegen i les famílies busquen refugi a Vallvidrera. La situació comença a ser insostenible, però l’arribada de nous reforços de pobles veïns alleuja la situació.

Dissabte 9: Durant la matinada s’accentua el foc d’artilleria i les tropes hostils avancen. Els defensors retrocedeixen fins el Turó del Coll, on acaben per dispersar-se. Pel matí, els soldats entren sense oposició a la Vila, i recorren els carrers obligant a la gent a obrir les portes i cometent tot tipus d’abusos. Indiscriminadament saquegen, assassinen i afusellen. Els balanç final fou de, com a mínim, 200 detinguts i 27 morts (19 dels quals enterrades a la fossa comú del cementiri de Poble Nou).  Entre aquests, però, no hi era Francesc Derch, que havia iniciat l’exili juntament amb un company.

Abaix les Quintes! Gravat de l'època que escenifica el conflicte als peus del Campanar de Gràcia

Crítiques de les Corts Constituents

L’operatiu engegat per l’exèrcit espanyol per tal d’ofegar els revoltats fou, a ulls de tothom, desproporcionat i molt costós. No és per menystenir als formidables defensors de la Vila, però haver d’emprar tants soldats i artilleria per reduir a uns pocs centenars d’homes mal equipats resulta, a priori, poc creïble. El capità general de Barcelona, en Gaminde, va dirigir personalment l’operació, i encara i així van tardar cinc dies. Les Corts no van deixar de criticar aquest fet:

“Sans sucumbió, desde luego, i en Gracia donde se concentró la insurrección en el primer día, según mis noticias, los insurrectos no llegaban a 70. ¡Y 70 insurrectos pudieron prolongar el estado de alarma y obligar al capitán general a que durante cuatro días cañonease la villa. ¿No es esto verdaderamente risible?...”

Com veiem, les crítiques es centraren sobretot en el capità general Gaminde, però per extensió també el general Prim va rebre. Seguim veient la indignació i decepció d’alguns membres de la cambra:

“¡Triste suerte la del general Prim! ... se trataba de una villa de 20000 habitantes... de una villa abierta por todas partes, sin muros ni baluartes que la defiendan, dominada por las montañas que tienen a la espalda, fácil de tomar y de sitiar con solo 1000 soldados”

“¿Es posible que un capitán general con una guarnición numerosa, tratándose de una insurrección sin raíces, no haya podido dominarla desde luego, y haya consentido que dure la alarma tan largo tiempo en una de las ciudades más importantes del reino?”

I podríem seguir. Com veiem els fets de Gràcia van generar força enrenou en les altes esferes polítiques de la capital espanyola, i això ens genera un petit sentiment d’orgull. Val a dir que aquests diputats parlaven sense haver estat sobre el terreny, i que certes afirmacions com “tratándose de una insurrección sin raíces” no són exactes si tenim en compte els nuclis obrers i republicans perfectament arrelat a la Vila, a més del profund rebuig que hom sentia per les quintes. Malgrat això, resulta divertit veure com es barallaven entre ells.

Dura repressió

Però les crítiques no acabaren aquí. L’operatiu en si no fou l’únic focus de malestar. Potser fou el nou talant democràtic d’unes corts recentment estrenades, però també hi va haver veus que van ressenyar la brutal repressió que l’exèrcit va exercir sobre la innocent població civil gracienca. Cal tornar a destacar que de 20000 habitants que componien la vila, només uns pocs centenars van participar activament en la lluita, i alguns d’aquests ni tan sols pertanyien a la vila. En canvi, els soldats van exhibir una actitud vexativa i violenta impossible d’excusar. Més enllà de les xifres de morts i detinguts, les cròniques de l’època parlen d’abusos a tot aquell que es trobava a casa o pels carrers, ben segur motivats per la impotència de dies sagnant per assaltar un indefens poblet.

Tot seguit els mostrem, de nou, les paraules d’un diputat de les mateixes Corts. El fragment és una mica llarg, però és tan il·lustratiu que no necessitarem més paraules:

“todo el pueblo de Gracia está de acuerdo en que los sublevados no cometieron ningún desmán, dejando aparte lo que ocurrió en los primeros momentos, el haber quemado los libros y echado abajo la escalera de la casa de la villa. Prescindiendo de ello, allí no se atropelló a ningún particular, no se vejó a nadie: en cambio las noticias que vosotros habréis visto en los periódicos dicen que las tropas cuando entraron en Gracia ocasionaron grandes daños a la población; que allí donde no se abrieron inmediatamente las puertas, las derribaron o echaban abajo a fusilazos; y muchas veces los que iban a abrirlas se encontraron con las bayonetas y las balas de los soldados, y allí quedaron muertos. Se habla que desaparecieron valores i de otra infinidad de atropellos...”

És colpidor pensar fins a on deuria arribar la barbàrie quan els propis executors dels actes repressius, en aquest cas l’estat espanyol, van fer aquest tipus de crítiques. Resulta especialment dolorós imaginar aquells pobre desgraciats que tardaren uns segons més del compte en obrir la porta...

La vida continua

No sabem com es va despertar Gràcia el diumenge 10. Podem imaginar que plorosa i adolorida. Tocava emprendre la reconstrucció dels carrers, plorar i homenatjar els caiguts, el difícil retorn a una normalitat contra la que s’havia estat lluitant.

Però Gràcia es forta, sap mirar endavant i és molt difícil fer-la defallir. Aquell abril de 1870 quedaria per sempre en l’imaginari col·lectiu de graciencs i gracienques, com a uns fets inesborrables però que  no permetrien que alterés l’alegre ànim dels vilatans. Per fer-nos una idea, reproduïm un segment d’un article firmat per Gracián a la publicació El Gráfico el 21 d’agost de 1931. En aquest, es parla de la celebració de la Festa Major l’any 1870:

“Así las cosas, unos meses después, habiéndose restablecido la calma y considerándose victoriosos los graciences, como llegará el día de San Roque se encendieron unes hogueras ante la capilla de aquel santo, por ser el patrón e la villa de Gracia, y junto  ellas y frente a la capilla se bailó y se cantó hasta bien avanzada la noche, entonándose coplas en que el tema de la Quintas que había sido el motivo de la revuelta popular era el obligado estribillo”

Així és, Gràcia no perdria l’ànim ni després d’un dels episodis més tràgics de la seva història particular. Hi ajudaria la sensació que havien estat formidables enfrontant-se a les ordes espanyoles, sentint-se, com diu l’article, fins i tot victoriosos. Aquesta motivació perduraria durant dècades, erigint-se el canó i el campanar com a símbols de lluita i valor. El progressisme de la vila seguiria viu, inclús després de ser absorbits per la gran ciutat, i no envà 40 anys més tard Gràcia destacaria en una altra revolta contra les Quintes, aquesta molt més gran i sonada, que tots coneixem com a “Setmana Tràgica”.

Bibliografia

• Contel, Josep M. Revolta de les Quintes, publicat a la Revista dels Lluïsos de Gràcia, Maig de 2008

• Diari de sessions de les Corts Constituents, volum 11

• Fabre, Jaume i Huertas, Josep M. Tots els barris de Barcelona: barris que foren independents, Edicions  62, 1980, Barcelona

• Pablo, Jordi, Arxiu festiu Gràcia Festa Major, 1817-1943, Federació de la Festa Major de Gràcia, UAB Servei de Publicacions

• Plana i Gabernet, Gabriel, Josep Roca i Galès, Fundació Roca i Galès, Cossetània Edicions, 2007, Barcelona

• Rodríguez, Consol i Maturana, Mariano, Revolta de les Quintes, 1870, article del bloc l’Arbre de les llibertats i altres històries, trobat a la web http://turismotactico.org