Des que el món és món,
els territoris potencialment més rics i pròspers han sentit la necessitat
d'expandir-se per seguir desenvolupant-se. Hitler afirmava necessitar "lebenraum" (espai vital) per crear
un III Reich esplendorós. Els conqueridors espanyols del segle XVI argumentaven
que calia cristianitzar i civilitzar els salvatges americans. A escala molt més
petita, els barcelonins de la segona meitat del segle XIX també creien
imprescindible expandir la capital catalana a costa de les viles que rodejaven
la ciutat. Però, quins arguments presentaven les institucions municipals
barcelonines? Eren motius de pes? Tenien base legal? Vegem-ho.
La qüestió de l'agregació dels "Pobles del Pla" va sorgir pràcticament al mateix temps que aquestes viles, entre elles la Vila de Gràcia, assolien la independència l'any 1850. Les primeres intencions agregacionistes ja van sortir a la llum l'any 1854, quan foren enderrocades les antigues muralles de la Ciutat Comtal, i es van fer evidents el 7 de juny de 1859, quan es va aprovar el pla de reforma municipal d'Ildefons Cerdà, el qual incloïa territoris dels Pobles del Pla. Des d'aleshores, va començar una llarga pugna entre Barcelona i els municipis circumdants.
L'argument de base dels
agregacionistes era que Barcelona necessitava espai per continuar el seu procés
de desenvolupament. A més, defensaven que era indispensable eliminar la
confusió existent entre termes municipals, la qual comportava desordre
administratiu i inestabilitat social. A patir d'aquí, demanaven encaridament
una imposició legal que unís tots aquests municipis tan íntimament vinculats.
El cert és que les
distàncies entre nuclis urbans eren inexistents. La Vila de Gràcia feia
frontera amb Barcelona pel nord, a l'alçada del carrer Provença, cadascuna de
les voreres del qual pertanyien a un municipi distint. Igualment, el Passeig de
Gràcia quedava tallat de manera incoherent a l'alçada de la Diagonal. A més,
sota ulls barcelonins, Gràcia “no era res més que un torrent massificat que
unia els pobles de Sant Gervasi i Horta”. Així, defensaven que les
fronteres municipals en distàncies tan curtes provocaven limitacions i
complicacions en les administracions i els serveis públics.
El projecte Cerdà havia
creat moltes expectatives entre les classes benestants de la capital. Trobaven
que era una necessitat inqüestionable que afectava directament als Pobles del
Pla. No es podia embellir, racionalitzar i desenvolupar econòmicament la zona
sense tenir prèviament una unitat administrativa. A més, el pla evidenciava que
Barcelona havia d'ocupar més territori. Segons ells, no era una qüestió
d'obtenir més recursos fiscals mitjançant l'adhesió de les poblacions veïnes,
sinó una qüestió d'espai. Remarcaven que no era lògic que molts barcelonins
anessin a cercar serveis públics al costat de casa, però a un municipi distint.
Un altre dels aspectes més polèmics fou la qüestió dels consums, ja que existien diferents taxacions entre àrees molt petites i unides. Els graciencs sentien que hi sortirien perdent, ja que haurien de pagar més per productes que en la pròpia vila resultaven més barats. Per contra, l'ajuntament barceloní afirmava que aquesta situació provocava actituds consumistes irracionals, contraban, mercat negre, frau fiscal... Així, molts vivien gràcies a activitats il·legals impossibles de controlar, provocant certa conflictivitat civil i deficiència de recursos públics. Per tot això, reclamaven la necessitat d'harmonitzar els mercats i les fiscalitats.
Paral·lelament, els
barcelonins no podien entendre l'aferrament romàntic que els graciencs, i la
resta de viles, tenien cap al seu autonomisme. Per a molts vilatans, la
independència era una qüestió de tradició, història, identitat, fisonomia urbanística,
costum... Estaven molt aferrats a la vida municipal, i pensaven que tot això es
perdria amb l'agregació. A Barcelona tot això els semblava una incoherència, ja
que no percebien que hi hagués gaires diferències entre municipis, i a més,
creien que la coexistència entre pobles era igualment possible dins d'una
mateixa entitat política.
A partir d'aquí, les
institucions barcelonines van anar donant respostes als arguments contraris a
l'agregació. Els problemes d'ordre públic no empitjorarien, ja que cada
municipi en tenia de propis i no tenien perquè augmentar, ans al contrari,
havien de disminuir per la desaparició de les activitats dels sarroners. La
pèrdua de representació municipal i de treballadors públics per part de les
viles no era res més que l'ambició dels alts càrrecs dels Pobles del Pla de
seguir ostentant poder i riqueses. I els arguments sobre que l'ajuntament de la
gran ciutat desatendria les necessitats dels barris, que s'haurien de pagar més
impostos, que la indústria local decauria... Senzillament no eren tinguts en compte,
ja que segons deien, no eren raonament justificats, sinó elucubracions
fanàtiques.
L'ajuntament de
Barcelona defensava la seva justícia i rectitud, i afirmava que tots els
problemes es resoldrien mitjançant comissions mixtes, amb el que tots els municipis
havien de sortir beneficiats. Tanmateix, en l'edició de l'Eco de Gràcia del 15
d'agost de 1896, un membre del citat ajuntament argumentava que aquesta
institució tampoc era perfecta, però sí que era millor que els caciquils petits
ajuntaments de les viles, i en tot cas, sempre seria millor una pugna unida
contra un sol focus de corrupció i il·legalitat que una lluita dispersa.
En darrera instància, el
consistori es va recolzar en la legislació municipal, que competia a l’estat
espanyol i era vigent des del 2 d’octubre de 1877. Segons l'article 4
d'aquesta, es podia suprimir municipis per agregació quan l'engrandiment dels
pobles provoqués confusió, i especialment l'article 10 establia que les
poblacions de més de 100000 habitants podien eixamplar-se fins a una distància
màxima de sis quilòmetres, agregant-se els pobles que es trobessin pel camí. A
partir d'aquí, només calia esperar la resolució definitiva.
Finalment, el 20
d’abril de 1897 Barcelona assoliria el seu objectiu expansionista. Ja només caldria
comprovar si les pretensions dels prohoms de la capital es complirien, erigint
una Barcelona més rica i més pròspera, convertint-la així en una de les
primeres urbs d'Europa.
Bibliografia:
·
Setmanari "Eco de Gràcia", edicions de 1896 i 1897
·
Informe de la Comissió de l'ajuntament
de Barcelona del 10 de desembre de 1885.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada