DONES DE GRÀCIA

Sembla mentida que, ja en la segona dècada del segle XXI, encara haguem de commemorar el Dia de la Dona. Malauradament segueix essent necessari, ja que el camí cap a la igualtat de gènere és llarg, i queda molt per recórrer. Avui com ahir, Gràcia es mobilitza. Tanmateix, ahir no era tan fàcil, i per aquesta raó ens proposem ressaltar algunes d’aquelles lluitadores que en temps difícils van abanderar el color violeta.

A finals del segle XIX el feminisme amb prou feines havia arribat a Espanya. Una de les principals pioneres d’aquest corrent, Olympe de Gouges, considerada actualment una de les principals pensadores del segle XVIII, el segle d’or francès, era desprestigiada, ignorada o desconeguda. Fins i tot amplis sectors dels corrents polítics i socials més progressistes no entenien que home i dona poguessin ser considerats per igual.

Era un context extremadament difícil per a l’incipient feminisme espanyol. Per tot això, és molt meritori el sacrifici que algunes dones van fer per a que la defensa de la dona no fos inexistent, per a desenvolupar una espècie d’embrió sobre el qual es basa la lluita d’avui dia. No sense sentir-nos una mica orgullosos, podem afirmar que el nostre barri va estar a l’avantguarda d’aquest moviment.

Sota la calor de la francmaçoneria

Gran part del feminisme de finals del segle XIX i principis del XX estava integrat o emparat per la maçoneria. Cal fugir del tòpic i entendre les societats maçones com nuclis de pensadors avançats al seu temps. Més enllà dels rituals i el secretisme, els maçons eren humanistes que defensaven el perfeccionament de l’individu, que s’assolia mitjançant la llibertat d’esperit i emprant sempre la raó com a eina analítica de la realitat. D’aquesta manera, estudiant les filosofies més diverses i emprant mètodes espiritistes, advocaven per idees com la igualtat, la fraternitat, la tolerància, la humilitat, la bondat i el continu millorament, sempre humanísticament parlant.

Així doncs, no és estrany que les dones crítiques amb la seva situació s’enrolessin en la maçoneria, tot i no ser una condició indispensable. No cal dir que maçoneria i feminisme compartien impopularitat i eren el blanc de les més diverses calúmnies que, des del temorós poder establert, eren incessants.

L’andalusa

Si hem de destacar un nom propi, aquest és Ángeles López de Ayala. Nascuda a Sevilla l’any 1856, des de ben jove fou militant del lliurepensament espanyol i va col·laborar amb diverses lògies maçones i publicacions progressistes. Filla d’un dramaturg, ben aviat fou animada a escriure, fins al punt que als 16 anys va escriure la seva primera novel·la El triumfo de la Virtud, que va rebre molt bones crítiques, i el 1881 fou premiada en el II Centenari de la mort de Calderón de la Barca pel seu treball La educación de la mujer.

Durant la seva joventut va participar en diferents societats maçones espanyoles, amb el que es va guanyar mala fama entre les autoritats civils i eclesiàstiques de l’estat. El seu talant i ideologia li va costar més d’un disgust, ja que sovint fou perseguida per a silenciar-la, fins al punt que va passar per les presons de València i Barcelona, i que van atemptar contra ella cremant-li la casa a Santander. La seva fama va transcendir fronteres, erigint-se com una figura feminista de referència internacional, i gràcies a això va convocar el 1888 el primer Congrés Espiritista Internacional a Barcelona, el 1896 va fundar el republicà diari El Progreso i va assistir el 1904 al congrés de lliurepensament celebrat a Argentina.

Ens arrenca un somriure saber que aquesta gran dona, després de rondar per tot l’estat, va decidir de viure al barri de Gràcia per l’ambient que s’hi respirava en aquesta aleshores progressista vila. Aquí és on va seguir la seva lluita durant gairebé la meitat final de la seva vida, i la seva presència va fer de Gràcia un punt referència del feminisme internacional. Abans, però, va participar en la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalano-Balear, i també en la Lògia Constància, la qual estava situada en el gracienc carrer Torrijos.

A més, López de Ayala va exercir d’imant per a altres dones de renom, de les quals en destacarem dues: per una banda, Amalia Domingo Soler, també sevillana i també decidida a viure a Gràcia, popular per haver estat editora de la revista Luz del Porvenir, segons alguns la més important publicació espiritista de l’època; per l’altra, Teresa Claramunt, que s’erigiria com a una destacadíssima militant anarquista catalana, i que, tot i no viure al barri, fou una crucial col·laboradora en les entitats de la vila.

La Sociedad Progresiva Femenina

D’aquesta manera, des de la Lògia Constancia i de la mà de López de Ayala es va fundar, el 1898, la Sociedad Progresiva Femenina, que des de 1889 s’havia anomenat Sociedad Autónoma de Mujeres. Estava situada al número 2 del carrer Sèneca, dins dels límits de la vila. Amb poc temps, i en gran part a causa de la notorietat de moltes dones que hi participaren, aquesta associació es convertiria en una dinamitzadora fonamental de les reivindicacions feministes, tant a  nivell nacional com estatal, i amb veu clara i forta en fòrums internacionals.

Aquesta societat estava composta per dones preocupades per la inferioritat social del seu gènere. Eren dones conscienciades, fortes, batalladores i no necessàriament maçones. Paraven l’atenció en la situació de la dona en general, però particularment es centraven en les condicions de la dona treballadora. Per tant, més enllà dels clàssics postulats feministes com la llibertat sexual, el divorci i molts altres, es centraven en la desigualtat a nivell laboral i educatiu.

En aquest sentit, advocaven per una major i millor instrucció i educació de la dona, sempre dins dels ideals de la maçoneria, a l’estil educatiu de l’Escola Moderna propugnada per Francesc Ferrer i Guàrdia. D’aquesta societat sorgiren els principals projectes educatius femenins, sempre humiliats i rebutjats per les autoritats civils i eclesiàstiques, mai prou definits per la impossibilitat d’implantar-los. Tanmateix, aconseguiren fundar una escola laica femenina, anomenada Guttemberg, situada primer al carrer Hospital i després al carrer Cadena, al centre de Barcelona.

Un altre de les principals fites aconseguides fou la creació del diari Gladiador del Librepensamiento, primer periòdic femení que esdevingué l’òrgan de premsa de la societat i en el que hi van col·laborar destacadíssimes dones lliurepensadores. Com La Luz del Porvenir, era una publicació de dones i per a dones, dotant-les d’un espai dins la premsa que els havia estat negat. Com ens podem imaginar, les publicacions de l’època contemplaven un món ocupat només per homes, amb el que era una autèntica novetat que es difongués públicament els interessos i les inquietuds majoritàriament femenines.

En definitiva, podem reafirmar que Gràcia fou un focus de feminisme molt important a finals del segle XIX i en els primers anys del segle passat. Fins aquí la nostra petita aportació al recentment finalitzat Dia de la Dona Treballadora: un petit homenatge a les dones que des del nostre barri van dur a terme una decidida lluita pels seus drets. Considerarem aquestes lletres una introducció a la vida i obra d’aquestes dones i la societat que van conformar, ja que ben segur els podríem dedicar àmplies narracions si la informació fos més accessible. Seguirem treballant.