Actualment, Gràcia constitueix un
dels barris més cèntrics i concorreguts de la ciutat de Barcelona. Malgrat tot,
el pas del temps no ha impedit mantenir l'essència de l'antiga vila del pla de
Barcelona. Avui en dia, els seus habitants continuen identificant-se com a
graciencs i gracienques, i això que ja han passat més de 110 anys de l'annexió
a la capital del Principat.
Efectivament, el 20 d'Abril de 1897 la Reina regent
Maria Cristina d'Habsburg-Lorena decretava l'agregació de sis municipis de l'entorn de Barcelona als seus dominis, entre ells, Gràcia. Fins aquell moment, la vila de
Gràcia havia viscut diferents etapes de formació i creixement, vinculades, en
moltes ocasions, als vaivens generats pel context català i barceloní.
El nucli original de Gràcia sorgí
del conjunt de tres centres religiosos establerts al nord del pla de Barcelona.
El Convent de Jesús, de l'ordre dels franciscans (s. XV), el monestir de
Montcalvari, pertanyent als Caputxins vells (s. XVI) i el Convent de Nostra
Senyora de Gràcia, Els Josepets, on s'hi establí el noviciat dels Carmelites
descalços i la fundació del qual és on hom sol situar el naixement de la vila
de Gràcia (1626).
A l'entorn d'aquests centres van
anar sorgint masies que poc a poc configuraren un nucli basat en una economia
agrària i que combinava l'esperit d'una vila rural amb la d'una zona d'estiueig
de la burgesia barcelonina (s. XVII).
Amb el pas dels anys, Gràcia va
anar diversificant la seva economia amb l'aparició dels primers artesans i
menestrals. Durant el segle XVIII es va consolidar la seva estructura social,
però no fou fins el segle XIX quan va iniciar la seva gran expansió i carrera
cap a l'autonomia municipal.
El segle XIX constitueix un dels
períodes més apassionants i complexos de la història del nostre país i, de
retruc, de Barcelona i de Gràcia. En menys de cent anys, Gràcia va viure la
lluita per la seva autonomia -reflectida en tres grans moments, el 1821, el
1828 i, finalment, el 1850, quan un Ban reial publicat el 6 de Juliol d'aquell
mateix any, reconeixia definitivament la municipalitat de la vila- i els
episodis de major conflictivitat social de la seva història. Les cròniques ens
parlen de nombrosos conflictes laborals, però també d'altres generats pel context
polític del moment. I és que Gràcia fou partícip dels grans canvis econòmics,
demogràfics i socials que van acompanyar el procés d'industrialització del
país. Les revoltes dels anys 1850, la Revolució de 1868 o la coneguda Revolta de les Quintes de 1870 són exemples que il·lustren aquest convuls període.
Gràcia es convertí en un nucli republicà, federalista i obrer. I
l'associacionisme constituí un punt de trobada i de debat entre els diferents
sectors socials de la vila. Aquests elements són els que, durant dècades, han
identificat, juntament amb les seves llegendes i el seu particular urbanisme,
la vila de Gràcia.
Així doncs, el segle XIX no podia
acabar d'una altra manera. Paral·lelament a tots aquests fets, Barcelona
s'anava expandint cap al pla que l'envoltava fins a empassar, literalment, els
pobles que la rodejaven. El 20 d'Abril de 1897, Gràcia perdia la seva autonomia
i es convertia en un nou barri de la capital del Principat.
