 |
| Il·lustració de l'atemptat publicat a la Campana de Gràcia (Núm. 1271, 30 de setembre de 1893) |
L’atemptat de Pallàs s’emmarcava dins el context
d’agitació social que vivia el pla de Barcelona en aquell terç de segle i que
derivaria en el famós Procés de Montjuïc. Per aquelles dates, les tendències
revolucionàries, sobretot les anarquistes, predominaven entre el proletariat
català fins al punt de convertir-se en l’objectiu a batre per les autoritats
governamentals sorgides de la Restauració borbònica el 1874. Sobretot, després
dels fets ocorreguts a França amb la popular Comuna de París (1871), que
va posar en alerta a tots els governs europeus i la repressió de la qual va
expandir-se arreu del continent contra els partidaris del socialisme i
l’anarquisme. En aquest context, l’acció de Pallàs va donar ales a les
autoritats per perseguir i detenir, sense contemplacions, els anarquistes més
coneguts del pla barceloní. Entre ells, el protagonista d’aquest article, el
sabater Martí Borràs i Jover.
Orígens a Igualada
Martí Borràs i Jover va néixer a la ciutat
d’Igualada el 23 de febrer de 1845, en el si d’una família treballadora. El seu
pare, Josep Borràs i Vidal, era teixidor de cotó en una localitat on la
indústria cotonera era de les més importants del Principat, amb més de tres mil
obrers i només superada per Barcelona. No obstant, la introducció de maquinària
moderna a mitjans de segle impulsada per la força hidràulica i pel vapor va
generar una important crisi a la ciutat, mancada d’un riu amb suficient cabal
d’aigua i a massa distància dels principals proveïdors de carbó.
Igualada va anar perdent pes progressivament a
nivell industrial i econòmic. La ciutat va patir una devallada demogràfica
considerable i, tot plegat, en un entorn i un context que no es va escapar de
la conflictivitat social ni de les insurreccions armades pròpies del segle. Són
els anys de la segona guerra carlina, coneguda amb el nom de la Guerra dels
Matiners (1846-1849), o la del sonat incendi intencionat a la fàbrica de
vapor de la societat M. Vilà, Sobirà i Cia. - a Igualada se la coneix amb el
popular nom del Vapor Cremat - amb més de 20.000 fusos, 500 telers
mecànics i que hauria donat feina a uns mil obrers. Uns anys de crisi que
segurament van motivar a Martí Borràs a abandonar la seva ciutat natal i
anar-se’n a Barcelona, concretament, a l’aleshores vila independent de Gràcia.
Primera militància a Gràcia
En aquells temps, Gràcia constituïa ja un centre
urbà important, en ple desenvolupament, principalment artesà però que integrava
un nucli obrer considerable al voltant de les seves principals indústries, el
Vapor Vilaregut (Vapor Vell) i el Vapor Puigmartí (Vapor Nou).
Gràcia, doncs, esdevenia un indret propici per a l’arrelament i consolidació de
les idees revolucionàries i punt de trobada i formació d’activistes locals i
estrangers.
A Gràcia se li coneixen varis domicilis a Martí
Borràs; al carrer de Colom, 12, 1r 2ª; al carrer de Santa Rosa, 30, botiga; i
al carrer de Bonavista, 27, 4t 1ª. I és en el seu domicili on solia tenir el
seu taller. El 1869, amb 24 anys d’edat, va contraure matrimoni amb Francesca
Saperas, de 18, nascuda a Barcelona però de pares tarragonins. De la seva
relació van néixer deu fills dels quals, després del fill gran, en Joan, només
van sobreviure cinc noies, la Salut, l’Antonieta, la Mariona, la Mercè i
l’Estrella. Ambdós van formar una parella activa i militant dins el moviment
anarquista fins al punt de constituir la seva llar seu i punt de trobada
d’anarquistes, així com també refugi per a represaliats estrangers que cercaven
asil arran de les mesures repressores que patien en els seus països d’origen.
L’activisme de Martí Borràs es va fer evident ben
aviat. El 29 de març de 1871 fou un dels signataris del document de Protesta
de la Asociación Internacional de Trabajadores. Federación barcelonesa, que
prenia posició sobre el desenllaç de l’esmentada Comuna de París. Cal tenir en
compte, que l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera
Internacional impulsada pel teòric anarquista Mijail Bakunin, tot just feia un
any que s’havia constituït a l’Estat espanyol. Aquest document ens confirma que
Martí Borràs pertany a una de les primeres generacions, si no la primera,
d’anarquistes a Catalunya i a l’Estat.
Pocs anys després, el 1881, va participar en el
Congrés Obrer de la Regió Espanyola a Barcelona que fou l'assemblea fundacional
de la Federació dels Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), òrgan federal
depenent de l’AIT i que abraçava els principis de l’anarquisme col·lectivista de
Bakunin. En el Congrés, Martí Borràs va prendre la paraula i destacà pel seu
rebuig a la presència i participació del líder socialista espanyol Pablo
Iglésias.
<<De cadascú segons la seva capacitat, a
cadascú segons les seves necessitats>>
Algunes fonts destaquen la fermesa en les
conviccions de Martí Borràs i la seva vehemència dialèctica, fins al punt de
provocar <<disputes a causa del poc tacte i talent i d’un excés de
passió i de recança contra la facció adversa>>. És clar, que algunes
d’aquestes afirmacions provenen d’activistes que mantenien una posició
ideològica diferent a la que estaven adoptant Borràs i alguns dels seus
companys a Gràcia i no posen èmfasi i valor a la capacitat d’autocrítica per
transformar i fer evolucionar les pròpies tesis econòmiques i ideològiques;
igualment anarquistes; igualment revolucionàries.
Són anys de militància, activisme i formació. Els
anys en els que la seva visió de l’anarquisme viraria del col·lectivisme
majoritari en els òrgans de l’AIT al comunisme llibertari o anarcocomunisme
impulsat pel Príncep Kropotkin i pel revolucionari italià Errico Malatesta; i a
l’entorn del qual es va formar l’anomenat Grup de Gràcia, un nucli
d’anarquistes afins que van constituir un grup dissident, no només vers els
poders establerts, sinó també vers els òrgans federatius de la FTRE.
L’anarcocomunisme o comunisme llibertari va
aparèixer a l’Estat espanyol a mitjans dels anys 1870, però no va ser fins la
dècada següent que es va consolidar com una alternativa a l’anarquisme col·lectivista
o bakuninista. A diferència d’aquest, segons el qual la producció es
distribueix dins les col·lectivitats federades de treballadors d’acord amb el
treball realitzat de cada membre, el comunisme llibertari detectava la
dificultat de valorar cada aportació segons els processos productius moderns i
proposava declarar comuns els instruments i la producció per repartir segons la
capacitat i les necessitats de cadascú. D’aquesta manera, enteníen, es suprimia
la propietat i la competitivitat i es promovia la cooperació i la solidaritat.
Els de Gràcia van abraçar aquesta corrent amb la
lectura de les revistes La Révolté, fundada a Ginebra per Piotr
Kropotkin (1879) i la Révolte, de Jean Grave (1887).
Els Desheretats de la Terra i de tota organització
La seva posició crítica es va posar de manifest
el febrer de l’any 1883 quan la Comissió Federal va demanar a la Secció de
sabaters de Gràcia, d’on Martí Borràs n’era membre destacat, definir una
posició favorable o no amb els Desheredados, grup anarcocomunista
dissident d’Andalusia. Mentre moltes seccions i federacions havien donat suport
a la Comissió Federal, la consulta expressa als de Gràcia demostrava el seu
tarannà crític. De fet, pocs mesos després, el maig de 1883, amb la secció de
Gràcia, va publicar el Projecte de reglament de la federació de la regió
espanyola, on es demanava la supressió del Consell Comarcal o, per defecte,
del Consell Regional, a fi de donar més llibertat de moviments i autonomia per
relacionar-se als diferent grups establerts arreu de la geografia peninsular.
La polèmica en el si de la FTRE es va produir
després dels estranys fets ocorreguts al camp andalús, on les autoritats
governamentals van acusar fins al punt de condemnar a mort i a executar a 7
anarquistes andalusos que suposadament formaven part d’un grup violent anomenat
la Mano Negra que havia perpretat diversos crims a la regió. Davant
d’aquells fets, la FTRE es va mostrar tèbia i legalista, fet que va propiciar
l’enuig de molts dels sectors que la integraven.
Dotar-se d’un altaveu per difondre el missatge
 |
| El primer Quinzenal del Grup de Gràcia (d'Abril a Novembre de 1886)/ Imatge extreta del bloc Memòria llibertària de Gràcia |
Convençuts de les noves tesis comunistes que
començaven a estendre’s pel territori, Borràs, juntament amb els seus companys,
es varen dotar d’un altaveu, molt freqüent en aquells temps. Una revista
quinzenal on exposaven les seves teories i es posicionaven davant dels fets que
es produïen a l’Estat.
Així, el 14 d’abril de 1886 va néixer la
Justícia Humana, que va desaparèixer el novembre del mateix any. Pocs anys
després, el 2 de juny de 1888, Tierra y Libertad, quincenal comunista
anàrquico, el qual es va mantenir fins el 6 de juliol de l’any següent.
Paral·lelament, van fundar la Biblioteca Anárquico-Comunista
(1887-1889), administrada per Jaume Clarà i amb seu al carrer Torrent de les
Flors, 69 i que va publicar i traduir títols i fullets amb l’objectiu de
difondre el pensament llibertari. D’entre els títol publicats, va destacar El
salariado, de Kropotkin, i la traducció del qual va anar a càrrec del
mateix Martí Borràs.
El 26 de maig de 1889, a les 9 del matí, Borràs i
els seus van convocar un <<comitè executiu revolucionari>> a
la Plaça de Catalunya de Barcelona a través de pasquins i sense cap
autorització prèvia. Prova de la influència del grup de Gràcia és que en el
míting que s’havia de celebrar en solidaritat amb els anarquistes alemanys que
havien decretat la vaga general al seu país s’hi van presentar més de 400
assistents i un gran nombre de dotacions de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit. I
tot plegat en un dia on la forta pluja va impedir dur a terme l’acte que
igualment va ser fortament reprimit per les forces de l’ordre i que va obligar
a Martí Borràs a fugir i a restar amagat un cert temps.
No és estrany doncs, que en moltes fonts es
parlés de la vila de Gràcia com <<la seu de l’acció directa, la
capital d’Europa per als revolucionaris anarquistes>>. Hi <<acudien
de Frrança, d’Itàlia i de Rússia a refrescar l’audàcia anarquista>>.
Fins i tot, Errico Malatesta s’hi va instal·lar, no sabem si a casa de la
família Borràs-Saperas, el novembre de 1891, a fi de dur a terme una gira de
propaganda que el portaria fins a Andalusia.
La repressió i la reacció detonen les orsini
A l’entrada de 1890, les tesis del comunisme
llibertari estaven tan esteses, que la FTRE i els seus consells federatius van
haver d’anar retrocedint les seves postures. Al congrés celebrat a València el
1888, el darrer de la FTRE, ja es va evidenciar el to conciliador entre les
diferents tendències anarquistes fins al punt d’imposar-se una expressió que
Fernando Tarrida del Mármol va fer popular, <<l’Anarquia sense
adjectius>>.
Però aquesta aparent calma que semblava
imposar-se entre els diferents grups anarquistes, distava molt de la que es vivia
als carrers amb les autoritats governamentals. Sota el govern del conservador
Antonio Cánovas Del Castillo, la pressió policial i la repressió va augmentar.
Calia apaivagar les esperances d’un moviment obrer, cada vegada més nombrós,
més organitzat i que, com demostrava el fallit míting de la Plaça de Catalunya
de 1889, començava a estructurar-se cap a la consolidació de la tàctica de les
vagues generals.
Una d’elles, la del Primer de maig de 1891, fou
durament reprimida per la policia. També ho va ser la revolta agrària de Jerez
de la Frontera el 1892, amb detencions, tortures i execucions. Aquesta dinàmica
d’acció i reacció va provocar que militants del moviment obrer abracessin
mètodes armats per front a la dinàmica represora de l’Estat espanyol.
El 1891 van esclatar fins a quinze artefactes a
la ciutat de Barcelona, i el 1892, un petard a la Plaça Reial de la
Ciutat Comtal va provocar la primera mort. Aquesta espiral va continuar i el
dia de la Mercè de 1893, tal i com ha començat aquest article, Paulí Pallàs, un
anarquista resident a Sants feia detonar dues bombes orsini davant del
Capità General Arsenio Martínez Campos.
Paulí Pallàs, es va deixar detenir allí mateix,
sense oferir resistència. Fou detingut i, en la seva detenció, es va declarar <<anarquista
comunista, contrari a tota organització>>. Malgrat declarar que
l’atemptat havia estat obra, única i exclusivament seva, l’atac va ser motiu
perquè les autoritats aguditzessin el setge contra la militància anarquista,
entre ells, Martí Borràs.
Detenció i mort del sabater de Gràcia
 |
| Expliquen que la sordesa no impedia Borràs escoltar el repic de mans de la seva companya, i que aquest sistema de cridar-lo era, en realitat, la manera d'avisar que havia de fugir. / Imatge extreta del bloc: L'arbre de la llibertat i altres històries |
A la seva detenció, el van seguir 21 dies
d’incomunicació al castell de Montjuïc abans de ser traslladat el 15 d’octubre
a la presó de Barcelona, al carrer de la
Reina Amàlia, on encara hi havia vàries desenes d’anarquistes detinguts. La
bomba del Liceu del 7 de novembre següent, no ajudaria als anarquistes
presos i marcaria el desenllaç d’aquesta etapa de conflictivitat social.
De la seva estada a la presó se’n tenen poques
notícies. Se li atribueix una carta publicada a El Perseguido de Buenos
Aires on definia d’heroica l’acció de Pallàs en el marc del clima de venjança
per les execucions dels anarquistes de Jerez de la Frontera el 1892, a la
vegada que descrivia la ràbia i la desesperació dels activistes del pla
barceloní. Però aquest to bel·ligerant es contradiu amb la carta que va fer
arribar a la seva companya, Francisca Saperas i a les seves filles, poc abans
de manllevar-se la vida el 9 de maig de 1894. En la carta, desitjava a la seva
famila que <<veais tiempos mejores, donde la lucha por la vida sea
menos encarnizada, siendo talvez un hecho la fraternidad humana: trabajad para
ello tanto como podais, pero por medio del convencimiento, como lo he hecho yo;
porque debeis tener entendido que el bien y la libertad; lo bueno y lo bello,
cuando son impuestos por la fuerza, dejan de ser lo que son para convertirse en
lo peor del mundo para los que no lo admiten>>.
En qualsevol cas, el cert és que la vida a la
presó el va afligir tant que va entrar en una profunda depressió. La incertesa
del destí del seu cas, que saltava de magistrat en magistrat, la condemna a
mort sobre alguns dels seus companys, o la sordesa que patia des de feia anys
-i de la qual es desconeix l’origen- van minvar molt la moral d’un Martí Borràs
que, amb 49 anys i una vida plena de discussions, persecucions i reclusions va
decidir posar fi a la seva vida. Borràs escrivia a la seva família que <<cansado
de vivir en un mundo de injusticias donde el hermano se arma contra el hermano.
[...] Me pesa ser una carga para la familia, asaz necesitada, y aunque me
dieran la libertad, no resultaría menos una carga agena, dado mi estado de
impedido físico. ¿Qué he de hacer entonces? Acabar con una existencia que me
aburre>>. Borràs va ingerir una dissolució de fòsfor d’una
caixa de llumins. Saperas, enterada de la situació, va fer gestions per poder
entrar a la presó i ho va aconseguir acompanyada de Francisco Cardenal, un mestre
anarquista. Diuen algunes fonts que va poder acomiadar-se’n.
El funeral de Martí Borràs va ser una mostra més
del poder de manifestació de l’anarquisme barceloní. A la mateixa presó, una
vintena d’anarquistes, juntament amb Saperas, van exigir al conductor de carro
fúnebre treure la creu que presidia el vehicle. Ja al cementiri, desenes de
militants s’hi van presentar. <<Tales fueron los funerales que los
anarquistas hicieron al compañero. El nombre de Borrás es uno de los que, como
mártires de la secta, figuran en su calendario>>.
Dies més tard, el 16 de maig, la causa en la que
estava immers Borràs, juntament amb una vintena d’anarquistes més, quedava
sobreseguda.
Per saber-ne més:
- Dalmau, Antoni; Martí Borràs i Jover
(1845.1894) o el primer comunisme llibertari. Revista d’Igualada,
núm. 26, Anoia, setembre de 2007
- Dalmau, Antoni; El Procés de Montjuïc.
Barcelona a mitjan del segle XIX. Editorial Base, Barcelona 2010.
- Fernández Gómez, Francisco de Paula; Anarcocomunismo
en España (1882-1896). El Grupo de “Gracia” y sus relaciones
internacionales. Tesis Doctoral. Departament d’Història Moderna i
Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. Setembre de 2014
- Pagès, Pelai [coord.]; Diccionari
biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Publicacions de
la Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
Barcelona, 2000
- Anònim; La Barcelona rebelde. Guia de
una ciudad silenciada. Ediciones Octaedro, Barcelona, 2003.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada