JOSEP GIRONÈS, EL "CRACK DE GRÀCIA": I La forja d'un campió nostrat

Cromo de Josep Gironès

L'origen del "Crack de Gràcia"

El dia 29 d'agost de 1904 naixia en el número 29 del carrer de la Llibertat el gran dels germans Joan Gironès, en Josep. Després d'ell, nasqueren l'Amadeu, jugador del CE Europa en els tres anys que el club va militar a la Primera Divisió espanyola, Tomàs, navegant, i en Camil, mecànic de cotxes i amb qui conviurà i treballarà el nostre protagonista durant l'exili a Mèxic. Tots ells van néixer en el si d'una família humil que es dedicava a la venta d'aviram.

Com molts altres joves, l'experiència de la Gran Guerra i la conseqüent crisi va colpir les seves aspiracions. Però això no va impedir que en Josep freqüentés els diferents espais i locals en els quals es practicava un esport a l'alça i que el tenia fascinat: la boxa.

En una de les seves habituals visites al Frontó Condal del carrer Rosselló, va conèixer a Àngel Artero, un dels pioners i un dels grans impulsors de la boxa al nostre país. Artero, que per aquelles dates encara boxejava, va oferir-li a aquell jove entrenar-se en un petit local que tenia i que amb els anys es convertiria en el famós Punching-Ball Club de Gràcia, una escola de campions. Malgrat ser bastant petit d'estatura, Gironès tenia unes bones aptituds físiques i Artero, que a partir d'aquell moment es convertiria en el seu mànager, ho sabia.

Diuen que Gironès era una persona molt perspicaç. S'esforçava al màxim per aconseguir allò que es proposava. Per tant, posar-se els guants no significava convertir-se en un simple "sparring", sinó en un guanyador. En una conversa entre el cronista Joan de Sagarra amb "Lolita", filla d'en Gironès, aquesta explica com al seu pare li agradava anar al cinema a veure les novetats que arribaven dels Estats Units, i com ell mai acabava de veure-les perquè havia de sortir a entrenar. Un entrenament molt exigent on combinava sortides a la muntanya amb sessions al gimnàs. Era l'any 1921 i, només un any després, la seva forma física era tal, que va poder debutar com a professional en una vetllada que es va celebrar al Parc de la Ciutadella.

Imatge de Josep Gironès

El seu debut va ser espectacular. Amb només 18 anys, un jove nascut a la vila de Gràcia i amb només un any d'experiència als quadrilàters, acabava el seu primer curs com a professional amb 10 victòries en 10 combats: 6 victòries per punts i 4 per KO. Els espectadors que acudien en aquelles vetllades, en ocasions es contaven per centenars, veien en aquell pes gall un campió en potència. No obstant, hom coincidia que a aquell jove fort, ambiciós i amb una bona pegada, encara li faltava dominar molts aspectes del combat, com la pausa i la tècnica. Aspectes que adquiriria amb el pas dels anys.

Es forja una llegenda

Efectivament, la progressió d'en Gironès al damunt dels quadrilàters va ser vertiginosa i la seva popularitat augmentava dia rere dia, combat rere combat, victòria rere victòria. Eren pocs els boxejadors que podien dir que havien pogut tombar en Gironès, però cap d'ells va poder escapar de la conseqüent venjança del "Crack de Gràcia". Els seus enfrontaments amb el campió del pes gall Lluís Vallespín, "el Macho", primer, i amb els campions del pes ploma, "Young Ciclone" i el vallecà Antonio Ruiz, després, es convertiren en esdeveniments de primera magnitud. Centenars. Milers d'espectadors omplien les places de braus, els estadis de futbol i els locals més diversos per veure aquells lluitadors menjar la lona del ring.

Per veure la importància de la boxa entre els anys 1920 i fins l'esclat de la guerra, només cal veure les cròniques de l'època. Un combat entre dos dels grans púgils del moment omplia pàgines senceres. L'any 1925, mentre Gironès s'alçava com a campió de Catalunya, Barcelona inaugurava la sala Olimpia a la Ronda de Sant Pau. Es tractava d'una sala moderna i que exemplificava la importància que estava adquirint l'art del pugilisme a casa nostra.

Si les vetllades internacionals començaven a ser habituals en els diferents espais de la ciutat, amb la recent estrenada sala Olimpia es van multiplicar. Una altra dada que serveix per mostrar la importància d'aquest esport a Catalunya és la que es va produir el 30 de novembre de 1930 a l'estadi de Montjuïc. Gironès, recentment proclamat campió d'Europa, va participar en una vetllada amb diferents boxejadors de renom sota l'atenta mirada de ¡81.000 espectadors! Rècord absolut al continent. Sense cap mena de dubte, es pot considerar que la boxa gaudia d'una salut equiparable a la del futbol, doncs les seves estrelles copsaven tantes portades de premsa i eren corejats amb tanta força pels aficionats com ho eren les de l'esport a pilota.

Campió estatal, campió d'Europa i... del món?

Haviem deixat el "Crack de Gràcia" en una progressió imparable. Això no vol dir que sofrís algun que altre revés. Però res ensenya més que l'experiència de caure i tornar-se a aixecar. Malgrat la desil·lusió de la derrota, aquesta mai era un obstacle perquè Gironès, també conegut amb el sobrenom del "Canari", remuntés el vol amb victòries cada vegada més èpiques.

A Gironès també se'l coneixia amb el

 sobrenom de "el Canari"

Els dos últims anys de la dècada de 1920 van ser molt especials per al nostre protagonista. Va contraure matrimoni amb Dolors Vilella i Junyent i va ser pare del que seria la seva única filla, Dolors Joan Vilella, "Lolita", el naixement de la qual va provocar que la família Gironès, una de les més populars a la vila, marxés a viure al carrer Ramón i Cajal. A més d'aquesta bona nova familiar, Gironès va acabar la dècada erigint-se com a campió estatal del pes ploma derrotant Segundo Bartos, i com a campió continental en derrotar el nòrdic Knud Larsen en el que va ser, tal i com ell va reconèixer en una entrevista l'any 1968, el millor combat de la seva carrera.

Des de 1929 i fins a la seva retirada, el "Canari" va conservar la condició de campió i només una inoportuna lesió l'any 1932 va fer trontollar el seu nomenament com a dominador continental. De fet, Gironès va conservar el campionat europeu en les set ocasions que el va haver de defensar.  Contra el campió belga Jack Verbist (abandó al 9è assalt, 7 de maig de 1930), contra l'italià Vittorio Tamagnini (KO tècnic al 10è assalt, 10 de juny de 1931), contra Guy Bonaugure (abandó al 8è assalt, 30 d'agost de 1931)contra l'alemany Paul Noack (KO, 27 de gener de 1932), contra el campió d'Itàlia Otello Abbruciati (per inferioritat al 12è assalt, 23 de novembre de 1932), contra el francès Georges LePerson (per punts, 7 de juny de 1933) i contra el romanès Lucien Popescu (KO al 7è assalt, 22 de novembre de 1933) en el que molts consideren un dels millors combats de la seva carrera.

La llegenda de Gironès va anar acompanyada, aquells anys, de la presència de dos dels seus grans amics, Carles Flix, campió del pes gall, i Francesc Ros, campió del pes welter. Tots tres compartien amistat, entrenaments i mànager, i eren coneguts arreu amb el sobrenom dels "Tres Mosqueters". Resulta impossible obviar la presència d'aquests dos púgils en la seva vida.

Gironès arribava a la trentena d'anys amb una condició física admirable. Potser havia perdut velocitat i agilitat, però dominava tots els aspectes del combat. Tenia una tècnica única i, fins i tot, semblava tenir un "punch" encara més dur. Era com el vi, millorava amb el pas dels anys. Mentre els seus vells competidors es retiraven o combatien en vetllades de poc renom, ell es mantenia al més alt nivell.

El darrer combat. La darrera oportunitat

D'aquesta manera es va arribar a finals de 1934. Cap púgil europeu havia intentat destronar-lo aquell any. Gironès, fins i tot, s'havia arribat a plantejar la retirada. Una retirada daurada. Amb la popularitat en el punt més àlgid i amb l'admiració de la premsa local i internacional. Però no va ser així. Després de molts intents fallits, Artero i el mateix Gironès van aconseguir que el campió del món vingués a Barcelona a disputar-se el seu regnat amb el púgil gracienc. Era una ocasió única, no només pel moment de forma de Gironès, sinó perquè era pràcticament impossible que un campió del món (normalment nord americà) es jugués la seva condició de campió mundial a l'altra banda de l'Atlàntic. Amb el jove Freddie Miller, va ser possible.

L'1 de desembre de 1934, la sala Olimpia es va omplir de gom a gom per veure el combat més esperat: Gironès s'enfrontava a un jove però poderosíssim Freddie Miller, per decidir el campionat mundial. Miller era més jove (23 anys), més ràpid i era famós per tenir un directe de dreta brutal. El "Crack de Gràcia" n'era conscient i havia entrenat per contrarestar les virtuts del seu rival. Ell comptava amb l'experiència de més de deu anys de professional. Però quan el "gong sonà pel gran combat, Gironès perdé l'oportunitat de vèncer Freddie Miller [...]. Quan l'americà flotava trontollant sobre el ring de l'Olimpia, el campió d'Espanya el seguí pegant, però en tan mala sort, que pegà baix i hagué de ser desqualificat."

Gironès havia perdut l'oportunitat de proclamar-se campió del món, però no les ganes d'assolir-lo. Així que no va defallir en el seu intent i tots dos contricants es retrobaren un dia 12 de febrer de 1935 a la plaça Monumental de Barcelona per reeditar tant esperat combat. Era un dia gèlid i l'enfrontament es disputava a l'aire lliure. El "Crack de Gràcia" volia la revenja i hom esperava una nova victòria èpica del campió local, que no solia fallar mai en les grans ocasions. En Gironès s'adreçà al quadrilàter sota una tronadora ovació. Un cop al ring, Miller va trigar en aparèixer. El púgil català es refredava. Quan el campió nord americà va sortir a l'escenari, anava ben suat. La campana va donar per iniciat el combat i, als dos minuts, al primer assalt, un directe del nord americà va noquejar el campió gracienc. Era el primer KO i últim de la seva carrera esportiva. No tornaria a posar-se els guants, mai més.

Gironès contra Miller. El combat del segle

Contra tot pronòstic, Gironès fou derrotat a les primeres de canvi

La retirada d'una llegenda.

La derrota contra Miller va deixar literalment KO el campió gracienc. Sentia la desil·lusió dels seguidors. Sentia que els havia fallat, quan en realitat, tot es va centrar en una mala decisió tàctica. Mentre Gironès es refredava dalt del ring, Miller escalfava amb un "sparring" als vestidors. Abans de començar, el campió americà duia avantatge, ja que el "Canari" acostumava a utilitzar els primers dos assalts per entrar en calor.

De fet, bona part de la premsa i del públic va culpar a Àngel Artero i no al "Crack de Gràcia" de la seva derrota. "Lolita", en la seva conversa amb Joan de Sagarra, recorda com, després del combat, Freddie Miller va anar a casa seva i li va donar uns dòlars. Mentre, al carrer, la gent llançava pedres al mànager del seu pare, a qui culpaven de la desfeta. Tanmateix, això no era excusa per Gironès que, anys més tard confessaria, "sin lugar a dudas, [el pitjor record de la meva carrera esportiva és] el trayecto desde las escalerillas del ring hasta los vestuarios después de ser derrotado [...]. Me dijeron las cosas más sucias y más graves que se le pueden decir a un hombre, y yo no podía ni siquiera replicar. En los vestuarios lloré y me mordí los puños."

El cop, més moral que físic, va ser incurable. Enrere deixava una carrera llegendària. De 105 combats disputats com a professional (val a dir que les xifres ballen entre 103 i 107 combats segons les fonts), en va guanyar 96, dos van acabar en resultat nul i només en va perdre 7, un dels quals  per KO, el darrer de la seva carrera esportiva.

No és d'estranyar, que la retirada d'un esportista d'aquella magnitud i que, recordem, ostentava el títol de campió estatal i europeu en el moment de la seva retirada, bé es mereixia un homenatge. Efectivament, aquest li fou concedit. L'any interval entre la seva retirada i l'esclat de la Guerra Civil, Gironès poc va poder fer per trobar una nova feina, doncs saltava d'un acte a l'altre. Entre els homenatges més significatius, destaquen un àlbum commemoratiu que les autoritats del país, esportistes de renom i representants de la vida civil li van dedicar, així com també un homenatge en el flamant estadi de les Corts del FC Barcelona, on fou homenatjat juntament amb una altra llegenda de l'esport català, Josep Samitier, qui també es va retirar aquell mateix any 1935.

També hem de tenir en compte que amb l'adveniment de la República, la figura de Gironès havia transcendit el fet esportiu i va passar a ser reconegut com un heroi popular. Un home sorgit del poble. Treballador, triomfador i que no amagava els seus orígens humils i de barri. El mateix Francesc Macià, espectador habitual en les vetllades de boxa, havia reconegut la seva admiració pel "Crack de Gràcia".