MANUEL BRAVO PORTILLO

Després de tota una sèrie de circumstàncies i d’unes vacances massa llargues, Historiesdegracia torna, i ho fa amb una d’aquelles històries negres i sanguinolentes, que també ens agraden.

És clar que quan es parla de l’any 1919 a Catalunya, i en concret a Barcelona i rodalies, on la concentració obrera era molt elevada, és difícil que no aparegui algun personatge massacrat per bales o amb el crani destrossat per una barra de ferro. Des de mitjans de la dècada, la confrontació entre la Patronal i els obrers era molt intensa, donant lloc a un enorme espiral de violència.

Per una banda els Sindicats Únics (organitzats per gremis) i federats en l’anarcosindicalista CNT, representaven el creixent i amenaçador poder obrer. Atemorits, els empresaris van respondre amb la creació de la Federació Patronal Catalana, que tenia com a braç armat el Sindicat Lliure Regional, una espècie de policia paral·lela disposada a defensar els interessos de la rica burgesia catalana emprant els mètodes més contundents.

A cada acció, una reacció. O el que és el mateix: l’obrerisme no es quedaria impassible veient com, a més de ser explotats i objectes de clares injustícies socials i deficiència de drets socials i polítics, anaven morint els companys que gosaven alçar-se contra el poder establert. Una d’aquestes reaccions va comportar la mort del comissari Manuel Bravo Portillo, la sang del qual fou vessada en territori gracienc.

Un delinqüent complet

No es pot dir que Bravo Portillo fos un bon jan. Per fer-nos-en una idea, vegem com el defineix el gran historiador i periodista Paco Ignacio Taibo II:

“... assassí d’obrers, funcionari policíac que treballava simultàniament per a l’espionatge alemany, proxeneta, venedor de passatges a obrers que viatjaven a l’estranger, protector de traficants de drogues, assassí de Pau Sabater...”

I tot això exercint la funció pública de protector de la ciutadania, quasi res! El seu currículum contenia un bon nombre d’anys com a delegat del Cos de Vigilància, fins que el 4 de desembre de 1917 fou ascendit a Comissari, càrrec que combinà amb el de Cap de la Brigada Politicosocial. Aquesta posició li va permetre dur a terme una ingent tasca de repressió de tot els moviments i accions obreristeses, convertint-se així en un dels principals enemics de la classe obrera.   

Però a més de repressor, aquest policia també era partícip d’un bon nombre d’altres delictes. Especialment famosa era la seva col·laboració amb l’espionatge alemany, al que, segons diverses fonts, proporcionava informació sobre vaixells carregats de material bèl·lic produït per la indústria catalana i destinat a subministrar al bàndol aliat. Gràcies als seus informes, els submarins alemanys es divertien torpedeant i enfonsant aquestes naus.

Així ho va desvetllar el diari “Solidaritat Obrera”, òrgan de premsa de la CNT, que va provar amb documents fefaents la col·laboració de Bravo Portillo amb el cap dels serveis secrets alemanys, el baró de Rolland. Segons sembla, l’aleshores director de la publicació, Arturo Perucho Badia, i un dels homes forts de la confederació, l’Àngel Pestaña, posseïen correspondència que evidenciava la col·laboració, i van emprendre una dura campanya contra ell el 9 de juny de 1918.

Aquesta no només va revitalitzar la publicació, que es trobava en serioses dificultats econòmiques, sinó que va propiciar la detenció del funcionari corrupte. Val a dir que Garcia Oliver, cenetista consagrat però gran rival de Pestaña, afirma en els seves memòries que el propi diari va falsificar les cartes. Altres informacions apunten que els falsificadors foren els serveis secrets francesos, cansats de veure enfonsats els seus subministraments. Sigui com sigui, el cas fou més o menys investigat, i malgrat que el 4 de desembre del mateix any s’eliminaren tots els càrrecs, Bravo Portillo ja no s’integraria de nou en el cos policial.

Tanmateix, tan bon punt el cas fou sobresegut, el Capità General de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, va reclamar els seus serveis com a especialista en la lluita contra l’anarcosindicalisme. D’aquesta manera, no només seguia pels carrers aplicant la seva més que dubtosa justícia, sinó que ho feia emparat per les més altes instàncies politicomilitars i pels grans burgesos de la Patronal, i amb els homes armats del Sindicat Lliure al seu servei.  

La mort d’en Pau 

Així doncs, com era d’esperar, el nostre protagonista va seguir lucrant-se mitjançant amenaces, pallisses, extorsions i assassinats. Un dels successos més sonats fou la mort de Pau Sabater, homicidi que ningú dubtava que havia estat perpetrat per ell.

Pare de família i president del Sindicat Únic de Tintorers de la CNT, Sabater s’havia erigit com a un notable i actiu quadre anarcosindicalista. El dia 22 de juliol de 1919 el seu cadàver fou trobat a Torre Baró, en una cuneta de la carretera de Moncada.

Malgrat l’hermetisme informatiu, el diari “La Vanguardia”, en la seva edició del dia 23, assegurava que el treballador va morir per hemorràgia interna traumàtica, producte dels trets rebuts. Segons el diari, el cos fou trobat amb sis ferides de bala, dos d’elles “mortals de necessitat” i fetes per l’esquena: una de les bales fatals li va entrar pel costat esquerra de la cara, amb orifici d’entrada i sortida; l’altre va penetrar en l’avantbraç esquerra a resultes dels gestos defensius que la víctima va provar inútilment. Diversos casquets de bala, d’almenys dues armes diferents, fores trobats en l’escena del crim.

Aquest fou un crim que, per la transcendència del personatge i per la seva brutalitat, va trasbalsar tot el món obrer. Reputats homes de lleis com Lluís Companys i Francesc Layret, així com d’altres figures respectades, van reclamar justícia. El seu enterrament es va convertir en una multitudinària acció reivindicativa que va acabar en batussa. Però de res va servir: a mitjans d’agost s’impedia a la vídua presentar una acusació particular per temes burocràtic, i la primera setmana de setembre es tancava el cas amb una única detenció, un tal Luis Fernández García, que esdevindria com a cap de turc.

La justícia que no trobaren als tribunals, s’obtindria al carrer.

Espetecs a la cantonada dels carrers Còrsega i Santa Tecla

El divendres 5 de setembre, l’endemà de saber-se definitivament que tots els càrrecs havien estat suprimits, el senyor Bravo Portillo eixia del seu domicili al carrer Passeig de Gràcia, número 99, per a fer uns encàrrecs per la llar, ja que la seva família, muller i dos fills, passaven les vacances a Puigcerdà.

Sempre segons “La Vanguardia”, cap al migdia va decidir visitar un conegut a la nostra vila. Seria l’últim que faria. Tot i la concurrència del lloc i l’hora, les versions dels testimonis són molt divergents, però es pot establir que a quarts de dues tornava de la visita cap a casa pel citat carrer Còrsega. Segons alguns havia sortit del número 369 del mateix carrer, segons d’altres havia baixat del tramvia 38 que baixava pel Torrent de l’Olla. Sigui com sigui, a l’alçada del carrer Santa Tecla es va creuar amb dos o tres agressors que obriren foc d’immediat. Fores tres dispars, i cap d’ells feu blanc.

Aleshores començà una curta persecució Santa Tecla amunt, direcció Bonavista, que culminà davant del número 7 de l’estret passatge, on es va desplomar després d’escoltar-se almenys dues desenes d’espetecs. Ferit mortalment, els que el van voler socórrer van poder sentir les seves últimes paraules: “me han matado traidoramente”. Sabia del que parlava.

Una mort esperada

Així fou com aquest militar, distingit amb la Creu Roja per mèrits militars (que duia a sobre) i que portava deu anys turmentant la classe obrera barcelonina, va finir. Sagnant pels carrers, amb la pell groga per les bales allotjades en la seva regió renal i inguinal, però, sempre segons els habitants dels número 7 del carrer Santa Tecla, sense ni una mínima expressió de sorpresa ni trasbals.

De fet, les seves últimes paraules són prou esclaridores. A punt de morir, només pensava en que l’havien matat a destemps i per l’esquena, no es preguntava perquè, ni qui. És especular, però ens semblen unes paraules molt significatives, d’algú immers en afers perillosos. Un altre aspecte destacable és que tenia contractada una costosa assegurança de vida, per la qual la seva esposa cobraria l’aleshores marejant xifra de 120.000 pessetes. Sens dubte, Bravo Portillo considerava que algú el creia mereixedor de la mort.

Bibliografia

-          Balcells, Albert, “El pistolerisme: Barcelona (1917-1923)”.

-          Dalmases, Antoni, “Ull per ull: o vas amb els anarquistes, o vas amb la patronal”.

-          Martínez de Sas, Mª Teresa, “Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans”.

-          Mendoza, Eduardo, “La verdad sobre el caso Savolta”.

-          Taibo II, Paco Ignacio, “La bicicleta de Leonardo”.

-          Hemoreteca del diari “La Vanguardia”, diferents edicions de l’any 1919.