EL PROCÉS D'AGREGACIÓ A BARCELONA: III Els arguments antiagregacionistes

Durant tot el procés, hem observat que tant agregacionistes com antiagregacionistes es van saber embolcallar amb tot un conjunt d'arguments. Entenem que aquest és el motiu pel qual el debat es va allargar tant en el temps. En el post anterior, explicàvem els motius que els partidaris de l'agregació desenvoluparen durant aquests trenta anys de debats. Ara toca parlar dels arguments contraris a la refosa.

Un primer element que cal tenir en compte i que fou el principal eix sobre el qual la majoria de consistoris es varen recolzar, fou el referent a l'autonomia local. Feia poc temps que la majoria de les viles suburbanes havien aconseguit la independència municipal després de molts anys de litigis amb Barcelona. Gràcia s'havia constituït finalment com a municipi l'any 1850. L'autonomia era molt preuada i el procés d'annexió la feia perillar. Tant és així, que en una sessió de febrer de 1876 i a instàncies del regidor Josep Matas, Gràcia es posicionava en contra de la moció, remarcant els greuges soferts per Barcelona durant el seu domini a la vila i com aquella situació havia desenvolupat en un procés d'independència municipal.

Els ajuntaments destacaven la personalitat de les seves viles, impulsades pel boom industrial. Entenien que el sorgiment de la indústria els havia afavorit, tant al municipi com a la seva gent, la qual rebia salaris urbans i pagava tributs suburbans. Les fàbriques construïdes fora murs rebien certs privilegis amb els que no podien comptar les indústries instal·lades dins de Barcelona. Comptaven amb molt d'espai (les viles suburbanes no estaven fortificades), eren properes a la capital, entesa com a principal nucli industrial i comercial del país, i generaven riquesa. A la vegada, els treballadors s'instal·laven a unes poblacions on subsistir resultava més econòmic, ja que les quotes i les tarifes eren menors que a la ciutat emmurallada.

Malgrat tot, en el primer post parlàvem de com les posicions antiagregacionistes van anar modificant progressivament el seu discurs en funció de la realitat empírica del moment. Un exemple el trobem amb el debat realitzat al voltant de la recaptació d'impostos per part dels ajuntaments. Sabem que la pressió fiscal sobre els municipis variava en funció del pes demogràfic de cada vila. Així mateix, cadascuna de les poblacions havia desenvolupat un sistema propi de recaptació. Aquesta diversitat de sistemes de recaptació i de taxes en pobles tan propers facilitava el frau i generava conflictivitat social. Tant és així que, paral·lelament al procés, es va gestar un debat al voltant d'aquesta problemàtica. El 1878 i a instàncies de Domènec Call i Franquesa, el consistori barceloní va proposar un projecte segons el qual es pretenia unificar la recaptació d'impostos i acabar amb el frau fiscal. El projecte fou rebutjat. Doncs entenien que es tractava d'una cavall de Troia. La menor pressió fiscal en aquestes poblacions corria el perill d'augmentar si Barcelona n'assumia responsabilitats. Això dificultaria les operacions dels municipis per la manca de recursos d'aquests i, en acabat, els obligaria a acceptar l'agregació. De la mateixa manera, un augment de les tarifes feia perillar la permanència de la industria, el principal capital de la qual eren els privilegis aconseguits per la seva instauració en les viles suburbanes. No obstant això, el progressiu augment demogràfic de poblacions com Gràcia o Sant Martí de Provençals, les més properes a Barcelona, havia generat un conseqüent augment dels impostos, de tal manera, que les seves necessitats en aquest terreny passaven a assemblar-se a les de Barcelona. De fet, l'any 1875, l'alcalde de Gràcia, Frederic Jordana, havia mostrat la seva preocupació vers aquest tema i s'havia mostrat favorable a una unió del sistema tributari entre el riu Besós i el riu Llobregat.

Un altre argument que els detractors a la refosa van utilitzar fou el referent a les obres públiques engegades pel consistori barceloní. La veritat és que Barcelona no comptava amb prous recursos econòmics per a una empresa tan gran com era la construcció de l'eixample. Depenia en gran mesura de les inversions de capital privat i dels vaivens de l'economia nacional. Per aquest motiu, entre els anys 1860 i 1870, l'Ajuntament de Barcelona va iniciar moltes obres que progressivament s'abandonaven o passaven a ser secundàries. L'argument era senzill. Es denunciava la descuidada situació de barris perifèrics com la Barceloneta i Hostafrancs, o l'inacabament d'algunes vies de l'eixample, i es qüestionava la viabilitat de l'annexió a una ciutat que no podia fer front ni a les seves pròpies obres públiques.

Emperò, el gran element favorable amb el que van comptar els antiagregacionistes fou el suport de diferents mitjans de comunicació i, especialment, de polítics estatals, principalment, Conservadors, contraris a l'expansió de Barcelona. Una primera mostra la trobem a l'hemeroteca. El 1874, el Diari de Barcelona, dirigit pel conservador Joan Mañé i Flaquer, publicava la primera nota contrària al projecte d'agregació dels pobles del pla a la capital del Principat, argumentant que no existia una seqüència lògica entre aquesta i les poblacions veïnes. Dos anys més tard, una nova nota del diari aprofundia més en la qüestió. Començava a entendre que l'agregació era una possibilitat degut a l'expansió de la ciutat, però que, en cap cas, s'estava fent conforme les lleis municipals vigents des de 1864. D'altra banda, afegia, no es tenien en compte les conseqüències que podien afectar als pobles del pla i, en darrera instància, denunciava el "Barcelonacentrisme":  "ha sido que al llevarse a cabo el proyecto no se pusiese atención más en lo que se realizaba en el territorio municipal de Barcelona y que, por consiguiente, fueran repetidas y considerables las infracciones cometidas en los de Gracia, San Martín, San Andrés, etc."*

En aquesta mateixa línia, els contraris al procés d'agregació van trobar a les Corts espanyoles una opinió majoritàriament favorable als seus interessos, fins i tot quan la nova llei municipal de 1877 era favorable als anhels de Barcelona. Des de les Corts s'insistia en que la moció només podia ser vàlida si es consultava i es consensuava amb tots el consistoris afectats pel projecte. El polític conservador Romero Robledo constituí la cara visible dels antiagregacionistes de Madrid. Malgrat tot, la fortalesa no la constituïa només aquest personatge de la Restauració, sinó tot el conjunt. El règim de la Restauració tenia qüestions a resoldre que anaven molt més enllà dels afers locals. Si els afers tenien a veure amb l'expansió d'una ciutat, el resultat de la qual podia competir amb la capital de l'Estat, encara els interessava menys.

El perill de la constitució d'una metròpoli que pogués competir la capitalitat amb Madrid fou la darrera carta que els antiagregacionistes van jugar. Advertien del perill que això podia suposar per a l'estabilitat de la nació i la conflictivitat social que es podria generar en una ciutat que aglutinés a tants milers de treballadors dins dels seus límits. En un informe del 27 de febrer de 1879, els ajuntaments contraris a la reforma es preguntaven les conseqüències de l'agregació des d'un punt de vista militar i estratègic i, afegia, que la conflictivitat existent els darrers anys s'havia centrat a la ciutat de Barcelona mentre la resta de municipis, disgregats pel territori, s'havien mantingut al marge de les grans problemàtiques socials. És clar que en aquest cas, els redactors de l'informe obviaven les revoltes protagonitzades pels treballadors del tèxtil els anys 1840, repartits tan a Barcelona, com a Gràcia i a altres municipis del pla. O, més recentment, l'anomenada Revolta de les Quintes de 1870, la qual va tenir un especial ressò a la nostra vila.

Finalment, la progressiva expansió de la ciutat de Barcelona va acabar absorbint la resta de municipis. La legalitat o la voluntat poca cosa podien fer davant un fet tant consumat. És per aquest motiu que les lluites ciutadanes van adaptar-se a la nova conjuntura. La lluita per la municipalitat va deixar pas al reconeixement, a la identitat. Una reivindicació veïnal que segueix viva als nostres dies.