Els orígens d'un "jove i
lleial voluntari federal"
Vicenç Martí i Torres va néixer
l'any 1830 a prop de la vila de Martorell, en el si d'una família que havia fet
fortuna gràcies al negoci de l'hosteleria, d'on prové el sobrenom de la
Barraqueta. Ben aviat, però, en Vicenç i el seu germà petit, en Joan Martí (nascut l'any 1833), es van quedar
orfes per la mort del seu pare després d'una llarga malaltia. Malgrat heretar
una vida arreglada econòmicament i amb la tranquil·litat que significava tenir
un negoci que el permetia viure sense masses complicacions, el Noi de la
Barraqueta va optar per una vida dedicada a la lluita i a l'entrega a uns
ideals que mai abandonaria. De ben jove, el germà gran dels Martí s'enrolà a
les files del Partit Democràtic, una escissió esquerrana del Partit Progressista
i el 1846, amb només setze anys, participà activament en la Guerra dels
Matiners (o Segona Guerra Carlina, 1846-1849).
Cal fer un incís en aquest
conflicte perquè les característiques que el definiren han dut a alguns
historiadors contemporanis a confondre les postures del Noi. El regnat d'Isabel
II va estar marcat pels continus conflictes de caràcter polític i socials. Els
anys 1840, el govern estava a mans del liberalisme més conservador,
representat, en gran mesura, per la figura del general Narváez. L'any 1846, any
de l'esclat del conflicte, es va produir, per una banda, el fracàs dels carlins
per unir en matrimoni les dues branques borbòniques, enfrontades des de que
Isabel II heretà de Ferran VII la Corona en detriment del seu oncle, Carles
Maria Isidre de Borbó. D'altra banda, una greu crisi econòmica assetjava la
població, tant la rural com la urbana. Un seguit de males collites havien
provocat un encariment de productes tan bàsics com el pa. Així mateix, la crisi
conjuntural de la indústria tèxtil a Catalunya i l'oposició popular a les lleves militars abusives
havien generat un estat de descontentament general. En aquest context, els
carlins i els demòcrates, representants dels interessos populars, s'uniren per
a fer front davant d'un enemic comú. És en aquesta unió interessada i
contextual en la que alguns historiadors contemporanis han identificat en
Vicenç Martí com a un carlí.
El 1849, derrotades les tropes
insurgents, en Vicenç Martí es va veure obligat a abandonar Catalunya i fugí,
expatriat, a França. Jutjat en un Consell de guerra, fou condemnat a mort. No
seria fins el 1854 quan, absolt, decidí tornar al seu país natal.
El Noi de la Barraqueta en la Revolta de 1856 a la vila de Gràcia
El 1854 el pronunciament conegut
amb el nom de la Vicalvarada obria un període polític de caràcter progressista
a l'estat espanyol (Bienni Progressista). El canvi de règim polític va permetre
a Vicenç Martí i Torres ser absolt dels càrrecs que el condemnaven a mort i va
poder tornar a Catalunya. No obstant, els temps que l'esperaven no foren més
tranquils que els que el precediren. A diferència del que podria semblar,
l'etapa progressista del regnat d'Isabel II va estar farcida de conflictes
socials: com el de les màquines
selfactines, últim conflicte ludista de l'estat espanyol, o la vaga general de
1855 entre d'altres. El general progressista Baldomero Espartero, situat com a
cap de Govern, no va saber copsar les expectatives de les classes treballadores
des d'un primer moment, malgrat cedir davant les pressions populars en aspectes
tan transcendentals com el dret a l'associació obrera. Tampoc el camp, on les
desamortitzacions promulgades per Madoz no van afavorir a la majoria pagesa.
En aquest context de desequilibris
polítics i socials, es va arribar a l'estiu de 1856. El mes de juliol va començar
amb la ruptura final entre els dos líders polítics del moment, el general Espartero,
progressista, cedí el seu lloc al general O'Donnell, ministre de Guerra,
representant de l'ala moderada del liberalisme. Però l'ascens del líder de la
Unió Liberal no fou senzill. Arreu de l'estat es succeïren els alçaments
populars en defensa del règim progressista i en contra del que semblava al
retorn a un liberalisme ultraconservador. Primer fou Madrid, després Saragossa
i, finalment, Barcelona.
El 18 de juliol, les classes
populars, amb el suport majoritari de la Milícia Nacional, s'alçaren en armes.
La revolta es va estendre ràpidament per les poblacions veïnes. A la vila de
Gràcia, l'alçament va triomfar notablement, gràcies a la nombrosa presència de
treballadors industrials i fidels seguidors demòcrates. De res havia servit la
promulgació d'un ban del capità general de Catalunya, Juan Zapatero, en virtut
del qual la capital del Principat restava en estat de setge després dels
incidents laborals de l'any anterior.
A la vila de Gràcia, a més de
veïns, s'hi havien concentrat membres de la Milícia Nacional i molts voluntaris
procedents de les viles veïnes que, davant les dificultats d'entrar a
Barcelona, s'havien fet forts a Gràcia. Entre tots aquests voluntaris hi havia
en Vicenç Martí, el Noi de la Barraqueta, qui deuria ser testimoni dels fets de
la "casa de la Marquesa", situada a l'inici del carrer Gran de
Gràcia,en la qual el coronel Magí Ravell i sis oficials més de les tropes
governamentals foren abatuts després que, assetjats pels insurgents,
intentessin rendir-se (diumenge, 20 de juliol de 1856).
Entre la nit del dilluns 21 i el
matí següent, la rebel·lió fou derrotada. Bona part dels insurgents es
dispersaren entre les viles veïnes i d'altres més llunyanes. Un grup de 18
graciencs fou retingut a Sallent. Setze dels quals serien abatuts dies després
davant de la "casa de la Marquesa" com a mesura repressiva pels fets
ocorreguts aquell diumenge dia 20. Passaren a ser coneguts com els Herois de
Gràcia.
Els que no optaren per la
dispersió, s'uniren en diferents columnes. La més important fou la que dirigia
el Noi de la Barraqueta. Una correspondència de Cervera datada del 26 de juliol
i publicada al diari Las Novedades de Madrid, relatava que un grup de
300 o 400 homes estava passant per la Baixa Segarra en direcció a Saragossa. El
seu objectiu era arribar a la capital aragonesa, ja que confiaven que l'alçament
popular d'aquella ciutat continuava viu. No fou així. Al arribar a la ciutat de
Mequinensa, també insurgent, varen rebre notícies sobre la capitulació del
capità general Antonio Falcón, a mans del general Domingo Dulce. Des de
Mequinensa, una comissió liderada pel coronel Bellera es va dirigir cap a
Saragossa, amb la voluntat de negociar una capitulació. La columna del Noi era
conscient que, amb la caiguda de les principals ciutats, era qüestió de temps
que fossin derrotats, així que decidiren negociar la seva rendició. D'altra
banda, sabien que les condicions de la seva capitulació a Saragossa serien més
lleus que a Barcelona on el general Zapatero havia donat mostres de la seva mà
dura.
El general Dulce es va mostrar
indulgent. Va acordar cedir un passaport a tots els individus d'aquella columna
perquè poguessin moure's lliurement per qualsevol ciutat de l'estat, a excepció
de les quatre capitals catalanes. No obstant això, el general Zapatero no
estava per la labor de cedir ni una mica amb els sollevats. No va respectar
l'acord i amb virtut del seu càrrec de capità general de Catalunya va començar
a arrestar a tots els imprudents que gosaren tornar a terres catalanes. Segons
narra Albert Columbrí, un presidiari polític d'aquells anys, en Vicenç Martí
fou més previsor. Va descartar tornar a Catalunya i, en comptes d'això, marxà
cap a Madrid. Un cop allí, però, un antic combatent carlí, de nom Montserrat,
va denunciar l'indret on s'amagava el Noi de la Barraqueta, qui fou retingut i
traslladat, novament, a Barcelona per ordre exprés del Jutjat Militar de la
capital del Principat (any 1857).
"A Martorell va tranquil, a
viure la seva retirada"
Malgrat els seus antecedents, en
Vicenç Martí fou absolt en el judici i, malgrat els intents del general
Zapatero per retenir-lo confinat en una presó, un canvi de diputats a les Corts
Constituents, obligaren al capità general a deixar lliure el líder demòcrata.
Tot i això, el seguiment de les seves activitats fou constant, fins i tot quan
va decidir tornar a Martorell amb la seva muller.
Un cop es trobava a la seva
ciutat natal, fou espiat i assetjat pels Mossos d'Esquadra. Corria ja l'any
1866 quan, alertat per un amic - segons informa una auca sobre la seva vida -,
el Noi va intentar fugir. No obstant això, els Mossos el detingueren a casa
seva abans que pogués escapar. Fou traslladat a la caserna de la Guàrdia Civil
on va passar una última nit acompanyat d'un bon amic. Sembla ser - segueix informant l'auca -, que el
sopar se li va indigestar. L'endemà al matí fou conduït fins a l'estació de
tren, on havia d'embarcar cap a Barcelona. Però allí ja hi havia una partida
que, liderada pel seu germà petit, en Joan Martí, el Xic de la Barraqueta,
estava esperant l'escamot de la Guàrdia Civil per alliberar-lo.
A l'estació es va produir un
enfrontament molt dur. Aprofitant el descontrol del moment, Vicenç va poder
fugir juntament amb dos companys. Tanmateix, el líder revolucionari es trobava feble.
Va parar a descansar en una caseta situada als afores de Martorell. Mentre els
seus companys cercaven un carruatge amb el que continuar la fugida, un escamot
de la Guàrdia Civil que els havia seguit fins aquell indret esperava per entrar
en acció. Van disparar des de fora. De manera preventiva. Van atansar-se a la
casa i, al veure'l sol i ferit, van acabar amb la seva vida.
Avui dia, la memòria del germà
gran dels Martí i Torres continua molt viva en l'imaginari popular de la vila
de Gràcia i de Martorell. Una prova d'això, és que ambdues viles conten amb
associacions culturals i populars que recorden la figura d'un jove que va
dedicar la seva vida a la defensa del progrés social.
 |
| Auca que narra la vida del Noi de la Barraqueta |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada