EL PROCÉS D'AGREGACIÓ A BARCELONA: I La crònica

El 20 d'Abril de 1897 la Reina regent Maria Cristina d'Habsburg-Lorena firmava el Decret Reial d'agregació de sis municipis de l'àrea de Barcelona: Sants, Les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Horta, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals i Gràcia. Era la fi de la independència municipal de la vila de Gràcia.

La dinàmica de creixement de Barcelona com a element embrionari

Resulta complicat establir un antecedent. Un punt de partida del procés d'agregació, doncs el Decret Reial fou el resultat de molts anys d'enfrontaments polítics marcats pels vaivens de la política nacional i on hi participaren actors molt diversos: tant civils com polítics locals i estatals. Malgrat tot, la dinàmica catalana i barcelonina a començaments del segle XIX ens permet entendre que el procés d'expansió de la capital del Principat fou la resposta a les transformacions generades durant aquells anys. Efectivament, la industrialització es va començar a gestar en el primer quart del segle i, entre els anys 1830 i 1840, la liberalització del regnat de Ferran VII va permetre donar el darrer impuls a la indústria catalana. El desenvolupament del país i de la seva capital va generar canvis profunds a nivell social, econòmic, polític i cultural. Canvis que, al cap i a la fi, convidaven Barcelona a la seva expansió.

Però, la Barcelona d'abans de 1850 no estava preparada per la nova realitat que se li atansava. Ara fa poc més de 160 anys, la ciutat comtal restava empresonada darrera les seves pròpies muralles medievals. Ofegada pels enormes fluxos migratoris que la Revolució Industrial havia generat. En aquesta conjuntura sorgiren les primeres veus favorables a trencar amb les barreres artificials de la ciutat i a expandir els seus límits per la seva àrea d'influència. El 1841 el metge barceloní Pere Monlau publicava el treball ¡Abajo las murallas!, el títol del qual es va convertir en l'eslògan que sintetitzava els anhels de la Barcelona de meitats del segle XIX. No debades, les tensions polítiques entre l'Ajuntament i el Govern central (competent en matèria municipal), pròpies del període, no van permetre que l'enderrocament de les muralles es decretés fins el 1854.

Gràcia a meitats del segle XIX

Mentrestant, la vila de Gràcia gaudia de la seva independència, reconeguda el 6 de Juliol de 1850. Però la realitat gracienca no podia ser paral·lela a la de la gran urbs veïna. De fet, Gràcia i la resta del municipis del pla eren partíceps del creixement industrial de tota l'àrea, incorporant fàbriques en les seves viles - a Gràcia daten d'aquest període indústries tant importants com el Vapor Vilaregut (Vapor Vell) de l'any 1833, o el Vapor Puigmartí (Vapor Nou) de 1841, entre altres -   però, sobretot, per dotar d'espai i allotjament a centenars de treballadors que dia rere dia havien de "baixar" a Barcelona. Les estadístiques ens parlen d'un augment demogràfic espectacular. Entre 1857 i 1897, Barcelona va aglutinar el 51'9 % de l'augment demogràfic de Catalunya. El 97'3 % si hi sumem les viles veïnes. Gràcia havia passat dels 3.375 habitants el 1832 als 19.969 el 1860. L'explicació d'aquesta mobilitat demogràfica rau en la manca d'espai de Barcelona per a allotjar a les masses treballadores. Factor que podien garantir uns pobles propers al nucli industrial i lliures de fortificacions. A més, la pressió fiscal vers aquests pobles era menor que a la capital, motiu pel qual, viure en una vila suburbial resultava més econòmic. El cert és que la conjuntura de meitats de segle va permetre a Gràcia convertir-se en la vila més poblada de totes les del pla i amb major influència de cara als esdeveniments futurs.

La crònica del procés (1854-1890)

A l'Agost de 1854 el Capità General de Catalunya autoritzava l'enderrocament de les muralles i el 1859, l'Ajuntament de Barcelona convocava un concurs públic per a la construcció de l'eixample. Malgrat el consistori barceloní optà pel projecte radial de l'arquitecte gracienc, Antoni Rovira i Trias, el Govern de Madrid apostà pel projecte juxtaposicional de l'enginyer de Centelles, Ildefons Cerdà. La polèmica de l'adjudicació va acabar amb un Decret Reial (1860) que reconeixia definitivament el projecte de Cerdà. El mateix any, s'iniciaven les obres de les primeres edificacions de l'eixample barceloní. No obstant això, la polèmica sobre l'agregació dels municipis a Barcelona encara trigaria en produir-se. La veritat és que en aquests primers anys, la construcció de l'eixample era costosa i lenta. Per tant, el procés de fusió es veia a bastants anys vista. Aleshores, poc importava que el mateix Ildefons Cerdà hagués inclòs en el seu projecte de 1859 la futura annexió dels pobles del Pla.

No va ser fins la dècada següent que, coincidint amb el fenomen conegut com la Febre d'Or, es va accelerar la construcció de l'eixample. Fou aleshores quan s'activà, per primera vegada i ja de manera definitiva, el procés d'agregació. En ple període de transició de la I República espanyola a la Restauració, un grup de polítics presentaren al Ple municipal de l'Ajuntament de Barcelona una moció per fusionar els pobles del pla (4 de Desembre de 1874). No obstant això, els assumptes de caràcter local restaven al marge de les grans preocupacions de la Restauració, capficada en desfer les estructures polítiques establertes pel règim progressista anterior.

Entre els anys 1870 i 1880, l'impuls generat per les inversions de capital privat van permetre que l'eixample barceloní creixés a un ritme accelerat, de manera que a l'any 1888, any de l'Exposició Universal de Barcelona, els límits entre aquesta i les poblacions veïnes més properes, Gràcia, Sants i Sant Martí de Provençals, es confonien. Malgrat tot, Barcelona no podia fer efectiva la seva proposta degut a l'oposició frontal d'aquestes i per la lenta burocràcia de la Restauració, a la qual calia sumar-hi la postura reticent dels mateixos polítics espanyols. L'Ajuntament barceloní comptava amb el règim jurídic espanyol vigent com a principal argument, però la subordinació a les dinàmiques estatals impedia la seva aplicació. A més del Pla establert per Ildefons Cerdà i aprovat pel Congrés dels Diputats el 1859 en el qual s'estipulava una futura annexió dels pobles del pla, Barcelona es recolzava a la Llei municipal del 2 d'Octubre de 1877, la qual legitimava en el seu contingut l'agregació d'aquells municipis que es trobessin en l'àrea d'influència de la ciutat.

L'estancament burocràtic generava més tensions, especialment, en matèria fiscal. En aquells anys, els municipis s'encarregaven de recaptar impostos tant importants com el de consums, les tarifes del qual variaven en funció del pes demogràfic de les poblacions. La proximitat entre municipis amb un número d'habitants tant divers facilitava el frau fiscal i suposava un increment de les càrregues econòmiques, ja que obligava a invertir en la contractació de burots, una espècie de duana municipal que vigilava l'entrada de certs productes a les viles amb una contribució més elevada.  

A aquesta conjuntura tant complexa, cal sumar-hi l'oposició dels pobles del Pla a la refosa municipal. L'any 1877, en motiu del debat al Congrés per modificar la Llei municipal, els municipis del Pla van reunir-se amb la voluntat de fer front comú. Gràcia va erigir-se com una entitat forta en aquest aspecte. Era la població amb més habitants i la que va exercir, en un principi, el lideratge de les postures antiagregacionistes. Va ser de la mà de Gràcia que es constituïren les primeres comissions contràries al procés el 1878, i la que va pressionar quan el 1881, el retorn de Rius i Taulet a l'Ajuntament de Barcelona va significar un nou impuls per l'expansió de la ciutat. Però tot l'esforç va resultar, a la llarga, envà.

Durant tots aquests anys de discussions polítiques, els Ajuntaments suburbans s'havien sabut envoltar d'un conjunt d'arguments que servien perquè els polítics propers a Madrid allarguessin cada vegada més el procés. Però els arguments tenien data de caducitat, doncs s'elaboraven i es maquillaven a mesura que la realitat empírica evolucionava, de manera que cada vegada anaven perdent pes. Durant la dècada de 1880, l'escepticisme va anar quallant en molts dels consistoris. L'any 1882, la unió entre els antiagregacionistes s'havia fracturat degut a la disparitat de posicions entre els seus membres. Gràcia, malgrat comptar amb la veu de Francesc Derch, un dels polítics amb més trajectòria del moment, observava com els seus raonaments perdien força progressivament. Així que optaren per a moderar el seu discurs. Per contra, Sant Martí de Provençals es mantenia ferm en el seu cara a cara particular contra l'Ajuntament de Barcelona. Per la seva banda, Sants, incapaç de resoldre les necessitats fiscals per manca de recursos, restava a l'espera d'un gir polític que li permetés agregar-se, de nou, a Barcelona. La resta de municipis optaren per mantenir la distància, confiats que la seva situació geogràfica, allunyada del centre de les tensions, els salvaria de l'agregació. Finalment, després d'un llarg procés, i afavorits per un ambient polític favorable als designis de Barcelona, l'expedient d'agregació dels pobles del Pla viatjava a Madrid (1889). No ho va fer sol, ja que, a més dels seus partidaris, una comissió antiagregacionista els va acompanyar.

La Guerra de Cuba. L'espurna que encén la traca final

Explica l'anècdota que Francesc de Paula Rius i Taulet va acompanyar a Práxedes Mateo Sagasta a passejar pel Passeig de Gràcia en motiu de la seva visita a l'Exposició Universal de 1888. Sense adonar-se'n, creuaren la frontera entre Barcelona i Gràcia. Quan Rius i Taulet, alcalde de Barcelona, li va explicar que ja no estaven trepitjant Barcelona sinó que estaven sobre sol gracienc, l'aleshores President de Govern es va quedar perplex. El mateix Antonio Cánovas del Castillo, líder conservador espanyol i reticent a l'agregació, havia vist amb els seus propis ulls la confusió entre els dos municipis. Malgrat la constatació d'aquella realitat empírica, el procés va quedar encallat. El poc ressò mediàtic que va causar l'expedient i la pervivència de molts detractors al Congrés va provocar una derrota inesperada per la comissió barcelonina. Rius i Taulet va morir el 27 de Setembre de 1890 sense haver vist complert el seu somni. L'expedient d'agregació de 1889 havia fracassat, malgrat tenir tots els arguments favorables.

El cop definitiu va haver d'esperar. El 1895, com si d'una espurna es tractés, una revolta popular a Cuba va servir per encendre la traca final. La guerra de segregació cubana va suposar un desgast enorme, més encara quan els Estat Units d'Amèrica, en ple procés d'expansió, s'afegiren al conflicte donant suport als revoltats. La gran despesa generada pel contenciós bèl·lic obligava a l'Estat a recórrer a institucions de rang inferior, en aquest cas, als ajuntaments, amb el perill que això suposava. El caràcter d'urgència que requeria aquell moment tant precís col·locava a l'Estat en una posició d'igual a igual, de manera que solia oferir contrapartides. Els tributs imposats sobre els consistoris municipals varen augmentar fins a un 40 per cent en poblacions com Barcelona o Gràcia, les quals, per capacitat demogràfica, obtenien una categoria contributiva especial. Davant l'augment, el consistori barceloní va reaccionar. L'1 d'Abril de 1897, una comissió de l'Ajuntament va viatjar a Madrid per a negociar una contrapartida. Van al·legar que la recaptació d'impostos era impossible degut a la confusió i la complexitat que existia a l'àrea de Barcelona en matèria fiscal. Calia unificar l'àrea del pla, entre el riu Besós i el riu Llobregat.

Però no hi havia prou temps per a engegar un nou procés, així que l'expedient de 1889 fou recuperat en caràcter d'urgència i el 20 d'Abril de 1897 el Ministeri de Governació primer, i la reina regent després, firmaven el Decret Reial que agregava a Barcelona sis pobles de l'àrea de Barcelona: Sants, Les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Horta, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals i Gràcia. El Decret Reial afegia Horta, exclosa el 1889, suprimia les administracions locals i fixava una quota global per al nou municipi. A més, establia una transició en matèria fiscal perquè les viles s'anessin adaptant progressivament al nou context. En darrera instància, valorava positivament les propostes d'alguns dels municipis afectats, especialment Gràcia, pel que fa a la descentralització del poder municipal.  

El mateix Decret Reial estimava que la resolució final era fruit de la constatació d'una realitat. Realitat que molts graciencs havien entès que difícilment podia alterar-se. De fet, Francesc Derch, darrer alcalde de Gràcia i opositor al procés des d'un principi, entenia aquella situació. La cautela presa al llarg dels anys 1880 n'és una prova evident. Ara, la lluita ja no es centrava en la municipalitat, sinó en mantenir la identitat pròpia de la vila.