JOSEP GIRONÈS, EL "CRACK DE GRÀCIA": II Restituint la llegenda

Gironès al servei de la República i l'inici d'un malson

L'esclat de la guerra fou un cop molt dur per a tota la població i per Gironès i la seva família no va ser diferent. Gironès explicava que amb els estalvis que havia fet durant la seva carrera havia comprat uns bons amb els quals la seva família podia viure "dignament". Però amb l'inici del conflicte li fou tot requisat. No obstant, va tenir la sort que tant a ell com a altres esportistes d'elit, se'ls va oferir entrar al cos de la policia republicana abans de ser mobilitzats per anar al front. Aquesta era una bona solució per al campió de Gràcia, ja que aconseguia una feina, portar diners a casa i es podia quedar ben a prop dels seus.

Gironès va entrar a formar part del cos de guardaespatlles del president Companys. Així mateix, combinava aquesta tasca amb la redacció d'informes en una comissaria barcelonina i, més tard, a Sabadell. Aquesta situació, aparentment tranquil·la, es va convertir, a la llarga, en el seu principal mal de cap. Mentre la guerra avançava, aquelles comissaries en les que havia treballat, es convertiren en les temudes txeques. En elles, un corpulent membre del SIM (Servei d'Intel·ligència Militar) protagonitzava severes pallisses als detinguts. Es feia dir, Gironès.

Si la seva trajectòria esportiva ja era de per si prou novel·lesca, la història que li esperava no seria per menys. La fama de torturador es va estendre com el fum. Malgrat la incredulitat inicial, la idea que el campió de boxa i ídol de masses es dedicava a apallissar detinguts a les comissaries barcelonines va anar calant.

L'exili i un oblit forçat

Quan Barcelona va caure el 26 de gener de 1936, Gironès havia emprès ja la marxa cap a França, juntament amb el germà del seu mànager. A Barcelona s'hi va quedar la seva família a qui mai més tornaria a veure. Des de França i amb la guerra ja acabada, li va arribar la notícia de la detenció de la seva dona i com s'havia donat l'ordre de la seva detenció per desafecció al règim, col·laborador amb el govern republicà i per torturador. Va intentar tornar a Barcelona per desmentir aquelles acusacions i treure la seva estimada Dolors de la presó. Però no li van deixar fer. Era massa perillós. Carles Flix, boxejador, company i amic íntim de Gironès havia sigut assassinat pel nou govern dies abans. El mateix Àngel Artero, el seu mànager, havia sigut greument torturat i apallissat en un interrogatori.

Gironès, qui havia marxat a França amb la voluntat de tornar en pocs dies, es va veure obligat a renunciar al retorn i va acceptar marxar a Mèxic amb resignació. Al país asteca, va viure allunyat del luxe i el reconeixement. Les cartes que es va enviar amb la seva família foren poques, doncs temia que descobrissin on estava però, sobretot, patia per elles. Només el seu germà Camil, amb qui va muntar una fàbrica de galetes, el va acompanyar en aquest trist i amarg viatge a l'oblit.

Un descobriment incòmode i la lluita per la restitució del seu honor

L'any 1968 però, el periodista esportiu Josep Morera i Falcó va poder capgirar aquesta història. El redactor de la Revista Barcelonista i de El Correo Catalán es va entrevistar a Mèxic amb un envellit Gironès, en un moment en què, els pocs que el recordaven a Espanya, el recordaven més per la faceta de torturador que per la faceta d'esportista.

En aquesta entrevista, Morera li va preguntar per la seva trajectòria esportiva, per la seva tasca al servei de Lluís Companys i, finalment, per la llegenda negra que hi havia al voltant de la seva figura. A lo que Gironès va respondre: "Sí lo sé. Ya lo decían estando yo allí, y sé que la leyenda se ha mantenido. Y, en cambio, le aseguro -levanta sus puños como para dar mayor emfasis a sus palabras-, que jamás he pegado a nadie como no fuera con los guantes puestos y en un ring. Pero entonces, sabiendo que era mentira y con la conciencia tranquila, no me preocupaba." Morera descriu a aquell Gironès com un home trist, amargat i envellit, una imatge molt distant de la del jove fort, atlètic, ambiciós i ídol de masses.

Després d'aquella entrevista publicada poc després a Barcelona, Josep Morera va rebre una inquietant carta procedent de Girona. Allà, un lector li assegurava que a la capital empordanesa hi vivia un tal Gironès i que assegurava ser el campió del pes ploma d'Europa. La veritat és que Morera, en el seu periple per Mèxic, havia escoltat la història de l'existència d'un segon Gironès que havia treballat en una txeca barcelonina i que també havia passat pel país asteca. Però la història li semblava massa rocambolesca, i no en va fer cas fins rebre aquella missiva.

Òbviament, Morera i Falcó es va dirigit a Girona a la cerca d'aquest altra Gironès que es feia passar pel campió continental de boxa. I el va trobar. Li va concedir una entrevista, però ben aviat, va observar que el subjecte que tenia al davant no era aigua clara. No recordava gaire bé els combats, cosa que el Gironès mexicà havia detallat fil per randa, i esquivava tota pregunta referent a la història de les txeques. Reconeixia que havia sentit a parlar d'un home que es feia passar per ell, però que havia mort a l'exili americà feia cosa d'un any.

Al final de l'entrevista, quan es despedien, Morera i Falcó, li va reconèixer que pocs dies abans havia parlat amb el Gironès que ell assegurava mort i que tot plegat li semblava massa estrany. Després d'un silenci incòmode de varis segons, el segon Gironès va demanar al periodista que, si havia de publicar aquella trobada, esperés tres setmanes. Doncs ell ja seria fora del país. Per pena, o llàstima, el periodista va respectar la seva voluntat.

A partir d'aleshores, Josep Morera i Falcó, amb altres companys i vells aficionats a la boxa van iniciar una campanya per restituir la memòria d'en Josep Joan Gironès, l'ídol de la boxa catalana i espanyola entre els anys 1920 i 1930. A més, arran d'aquella campanya, van anar apareixent cartes d'aficionats on asseguraven, entre altres coses, que molts dels apallissats no havien reconegut al boxejador al ser-li's mostrades les fotografies. Val a dir que no existeixen proves evidents que assegurin que Josep Gironès no participés en aquelles obscures pràctiques, però sí és cert que tot el que l'inculpava es va anar desmuntant poc a poc. Potser tampoc havia sigut aquest segon Gironès el protagonista d'aquelles pallisses, doncs els torturadors podien utilitzar els noms que volguessin. El cas és que, un cop desmuntada la llegenda negra d'en Gironès, es va posar en pràctica la maquinària per restituir la seva figura. Gironès encara era viu i, ves a saber si hauria pogut tornar a casa seva, a la seva Gràcia natal i amb la seva família. Però no va poder ser.

El Delegado Nacional de Deportes, un tal Juan Antonio Samaranch, no ho va creure oportú i la veritat sobre el cas Gironès tornava a esfumar-se en la memòria col·lectiva.

Dolors Vilella i Junyent va morir el 1980 i, dos anys més tard, finava el campió de Gràcia. El seu funeral, gris i trist, només hi van assistir alguns dels amics que havia fet a Mèxic i algun familiar. Lluny del ressò mediàtic que l'havia acompanyat al llarg de la seva carrera esportiva.

A finals dels anys 1990, a tombant de segle, Joan de Sagarra va topar amb la història d'en Gironès per casualitat. Ell, varis companys periodistes i escriptors i l'inestimable ajuda de Juli Lorente, escriptor, ex lluitador i ex àrbitre de boxa, van aconseguir restituir la memòria del "Crack de Gràcia". La seva filla "Lolita" fou present en l'homenatge que se li dedicà al seu pare l'11 de juliol de l'any 2000, en la que es va descobrir una placa commemorativa en el número 29 del carrer de la Llibertat, al mateix indret que havia vist néixer l'esportista català més popular dels anys 1920 i 1930. Amb el permís de Josep Samitier, és clar.