BOMBARDEIG 13-02-1937

Era la primera setmana de febrer de 1937. Havien transcorregut més de set mesos de guerra. Un gran nombre de joves, catalans i de procedència variada, havien partit des de Barcelona cap al front, molts mai més tornaren. Les notícies sobre la barbàrie feixista arribaven a les oïdes dels barcelonins i barcelonines, a diari. Però la capital catalana seguia indemne, aliena a la destrucció que implicava ser atacada per les flotes marítimes i aèries insurrectes.

Tanmateix, les informacions sobre la caiguda de Málaga feien esgarrifar: la ciutat andalusa havia caigut estrepitosament, i la població civil havia emprès una mortal fugida per carretera, on foren brutalment bombardejats i metrallats per aire i mar. Famílies que buscaven desesperadament sobreviure havien estat assassinats a sang freda. Eren civils desarmats, dones i infants corrents amb l’aterrador tro dels canyons provinents del mar i avions que amb vol rasant disparaven a tot el que es mogués. Era un mal presagi, i també un avís que, quan l’enemic arribés, no tindria pietat.

Mort a Gràcia

Dia 13, prop de les de les 10 de la nit. Al carrer Perill del barri de Gràcia, cantonada amb Venus, les famílies es disposen a sopar. Són moments difícils, el futur està en joc, ben segur que la tensió presideix els austers àpats. Però cal seguir en peu i donar gràcies per una jornada més de vida en companyia de ser estimats. Podríem estar pitjor, ja vindran temps millors! Menjar, reposar, i l’endemà de retorn a la dura existència.

De sobte, un espetec terrible interromp l’instant de pau. A l’esclat li segueixen xiulets que marquen la trajectòria dels projectils i, en pocs segons, el caos. La ciutat es queda a les fosques, tot es detura excepte la població, que presa del pànic busca la protecció dels refugis subterranis. A l’edifici del carrer Perill els veïns tarden més en sortir al carrer, l’impacte amb el pis superior ha estat directe i estan commocionats, fins i tot ferits. Entre el fum, la pols i les runes els pisos inferiors es buiden. Preguntes d’on és aquell, de com està l’altre...

Hi ha algú que no apareix. Els bombers llevarien el cadàver a l’endemà. Un veí a mort a casa, sense cap motiu, totalment indefens. L’arbitrarietat amb que els facciosos atorguen la mort és terrible, difícilment assimilable, ja que perfectament li podria haver tocat a un altre. Instantàniament s’activen tots els mecanismes humans de solidaritat i germanor, aquells que automàticament surten a escena quan el conjunt d’una població és objecte de la brutalitat i el sadisme de l’enemic.

Aquella nit de dissabte trasbalsaria definitivament als ciutadans dels barris de Barcelona. S’havien acabat els vespres de tensa tranquil·litat, la sensació que a casa s’hi estava segur i el patir només pels nostres joves del front. Havia quedat palès que el foc enemic també podia arribar al menjador de la pròpia llar. Per a la població civil de la capital catalana començava una nova guerra, una de pitjor, i que ja no milloraria.

L’origen de l’atac

Fins aquell dia, la Ciutat Comtal no havia estat atacada. Malgrat això, segons les afirmacions del tinent coronel Guarner, un dels principals responsables de la defensa de la ciutat, en la premsa de l’època, ja feia setmanes que des de la costa barcelonina es divisaven embarcacions hostils, la majoria d’elles italianes. Sembla que aquestes feien maniobres de reconeixement, ja que segons el mateix Guarner, l’atac fou efectuat per una nau coneixedora de les defenses marítimes barcelonines.

Les restes de metralla, analitzades de seguit, van confirmar l’origen transalpí de l’atacant, ja que eren de la marca L3-GEN33-XIII, de procedència genovesa (el XIII fa referència a l’any de l’era feixista). En direcció de nord a sud, a poc menys de dues milles del port, el creuer italià, que més tard se sabria que s’anomenava “Eugenio di Savoia”, va disparar tres ràfegues de vuit canonades simultànies, i ràpidament va emprendre la fugida quan les bateries defensives van respondre.

Fou una ofensiva fugaç, tot i que fatal i definitiva per a divuit civils que es trobaven, com sovint es diu, en mal lloc i mal moment. Per desgràcia, per brutal que ens sembli, aquest atemptat no fou més que un tastet del que vindria posteriorment, fins el 24 de gener de 1939, quan els nacionals van arribar a línia del Llobregat, dos dies abans de l’assalt definitiu a la ciutat. Fou el primer dels prop de 180 atacs que patiria la capital del Principat, divuit víctimes civils de les gairebé 2500 que sobrevindrien i únicament foren 24 impactes dels més de 1900 que suportaria. A Catalunya, la xifra d’ofensives contra població civil s’eleva a 385 i la de víctimes a 5000.

La resposta ciutadana

Però el febrer de 1937 no es disposava d’aquesta perspectiva històrica. La ciutadania se sentia rabiosa i impotent. La ciutat es va vestir de dol i les mostres de suport als familiars i amics de les víctimes foren massives. La guerra havia arribat a casa, però aquesta sensació d’horror va poder contrarestar-se amb una comunió absoluta de tots els elements civils, polítics, sindicals i militars de la ciutat.

El dia 17, a les deu del matí, es va convocar una gran manifestació de rebuig contra el terror feixista. Pràcticament tots els comerços i establiments van tancar, i es formà una marxa multitudinària com poques vegades s’ha vist. La ciutat es va bolcar. De l’hospital Clínic sortiren els cotxes fúnebres, amb una petita representació de totes les organitzacions i institucions antifeixistes, amb banderes i emblemes limitades. Darrere, la ciutat sencera avançava, poc a poc, en ambient de plena indignació i profund dolor.

Punys alçats, càntics solemnes, pas lent... Era l’homenatge a aquells que els havia tocat morir per l’odi que alguns professen per la llibertat. No s’hi van veure més emblemes ni símbols, aquell dia tots formaven part del mateix cos social, del que està amenaçat per l’enemic que vol imposar les seves idees autoritàries. El destí final de la marxa fúnebre fou l’avinguda Pi i Margall, on en el desaparegut monument a l’home que dóna nom al carrer es va proclamar el penúltim adéu a les víctimes. Poques vegades es deu haver vist una escena tan emotiva pels nostres carrers.