Memòries de Gràcia: VISITA AL REFUGI N. 232, A LA PLAÇA DEL DIAMANT

Interior del Refugi 232.
Imatge d'Irene Solé

Recordo com, alguna vegada, la Tieta m’havia parlat de la Guerra. De com els de casa baixaven a refugiar-se a la vella estació de metro de Fontana quan els senyals d’alarma avisaven de l’arribada dels bombarders feixistes.

Fontana, que s’endinsava varis pisos al subsòl , resultava ser un indret propici per a protegir-se dels atacs aeris. Però a mitjans dels anys trenta del segle passat, ni Barcelona comptava amb una extensa xarxa de metro, ni tots els veïns teníen una parada suficientment a prop com per tenir temps d’amagar-s’hi.

És aquest i el fet de sobreposar-se a unes noves regles del joc de la guerra que incorporaven la rereguarda com un objectiu militar més, que van obligar a govern i ciutadans a mobilitzar-se plegats per a la construcció de refugis antiaeris. Dels gairebé 1400 que es construïren a Barcelona, només dos són visitables avui dia. Un d’ells, a la Plaça del Diamant, a Gràcia.

Arribem a la Plaça del Diamant uns deu minuts abans de l’hora prevista. Allà ens rep en Rubén, jove historiador gracienc i membre del Taller d’Història de Gràcia, l’entitat que gestiona les visites al refugi. A la plaça s’hi han refet les dues boques d’accés, reobertes definitivament el 2006 després d’anys de reivindicacions veïnals per conservar-lo. Avui, unes estructures de ferro i vidre metracril·lat substitueixen l’estructura metàl·lica que es va construir en un primer moment i que recordava, més aviat, a l’accés a un pàrquing.

La visita la comencem als mateixos accesos, on la porta d’entrada es converteix en un tríptic informatiu desplegable que permet situar-nos en context. Comencem el descens. Baixem per la boca occidental on un primer grup d’escales ens du fins a una porta metàl·lica que ens separa del refugi. Les escales que continúen formen part d’una estreta galeria de dos metres d’alt i un metre i deu centímetres d’ample aproximadament. La construcció és feta amb maons i el sostre recorda la tècnica constructiva clàssica de la volta catalana. Continuem baixant. L’inici del descens serpentineja una mica, segurament, per minimitzar els efectes de la metralla en una més que provable explosió. Un primer replà fa de cruïlla entre corredors. Un gira a mà dreta però nosaltres continuem recte cap avall, fins als dotze metres de profunditat. Al final de les escales, l’estreta galeria s’eixample uns centímetres i incorpora els primers bancs. A banda i banda, unes repises per recolzar-hi espelmes encara retenen les restes de sutge a la paret. No obstant, la principal font d’il·luminació eren unes bombetes de només 15W de potència, dels quals, encara es mantenen els filadors de ceràmica per on hi passava el cable elèctric. Ens aturem. És temps de fer unes primeres reflexions.

Escales i corredors del Refugi de la Plaça del Diamant
Imatges d'Irene Solé

La construcció del Refugi 232

Detall dels filadors de ceràmica
per on hi passava el cablejat elèctric
que il·luminava el Refugi.
Imatge d'Irene Solé

Segons explica Josep Mª Contel a Gràcia, temps de bombes, temps de refugis, la construcció del refugi va estar marcada per certs misteris que s’han quedat en l’oblit del temps. Sembla a ser que, en un primer moment, la Junta que es feia càrrec de la gestió i construcció del refugi, també es feia càrrec del de la plaça de la Revolució. En una reunió celebrada el 5 de juny de 1937 es decretava la dissolució de la Junta i s’acordava la separació dels dos refugis. Segons es desprèn del document que sorgí d’aquella reunió, el motiu principal de la dissolució era la voluntat de continuar les obres amb una major velocitat però, en realitat, també existien desavinences pròpies del context polític entre els diferents actors socials i polítics que es trobaven a la rereguarda defensant la República.

En qualsevol cas, les obres que començaren abans d’aquest punt conflictiu, ho varen fer a bon ritme. Es va començar per l’entrada de la banda del riu Besós a base de pic i pala i, més tard, es faria la boca d’accés del costat Llobregat. El pou de ventilació construït a mig camí dels dos accessos servia, a la vegada, per a l’extracció de la pedra. Les obres anaven a càrrec dels propis veïns amb l’ajuda de paletes professionals. Molts d’ells s’hi acostaven a ajudar al vespre, després de finalitzar la pròpia jornada laboral. Els mateixos documents impressos per la Junta animaven a la col·laboració veïnal ajustant les tasques a l’edat i la condició física de cada persona.

D’altra banda, la construcció també es beneficiava dels donatius que els propis veïns feien i que, a la vegada, els servia de justificant per a l’ús del mateix refugi. La quota era d’una pesseta a la setmana. En cas de no pagar i fer ús de l’espai, el propi comissari del refugi s’encarregava de cobrar el deute abans d’abandonar-lo. Els diners recaudats servien, en gran mesura, per aconseguir material per a la construcció. De tant en tant, però, part del material era concedit per l’Ajuntament de Barcelona el qual autoritzava a les diferents comissions i juntes a recollir els materials constructius despresos dels edificis derruïts a causa dels bombardejos. Així, se sap que el 28 de Maig de 1937, l’Ajuntament va autoritzar a Jaume Cabrer, membre de la Junta de Diamant-Revolució, a cercar dues mil totxanes de l’enderroc del Convent de la Divina Providència.

Fins ben entrat l’any 1938, la construcció va continuar a bon ritme. Poc a poc, el desgast propi de la guerra, la falta de recursos i les pors que generaven l’accés als refugis van fer que aquest deixés de construir-se fins al punt que va deixar d’usar-se.

Espai destinat a la infermeria.
Imatge d'Irene Solé

El desgast de la Guerra i la decadència del refugi 232

Continuem la visita avançant per una de les galeries construides en forma de mina. De cop, s’incorporen diferents corredors. Nosaltres optem pel primer que gira a mà esquerra. A la dreta del corredor hi trobem l’infermeria; un petit cubicle amb lliteres a banda i banda. A la paret esquerra, dues entrades mig derruïdes mostren l’interior de dues galeries inacabades i que en el seu dia no foren autoritzades per la propia regidoria d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, tal i com mostra el plànol original.

Seiem en un nou grup de bancs. Ben a prop els uns dels altres. Les nostres cames es toquen amb les dels visitants que tenim enfront. Mentrestant, damunt dels nostres caps, un grup de nois juga a futbol. L’impacte de la pilota als vidres metracril·lats de l’entrada ressona de valent dins del refugi. Fem silenci i intentem imaginar que el que s’escolta no és una pilota sinó obusos llençats per l’aviació feixista. Se’ns posa la pell de gallina imaginar l’aterrador tro dels impactes.

Detall d'una galeria per construir
Imatge d'Irene Solé

Al llarg del recorregut hem vist que, malgrat els esforços i les tècniques constructives, les condicions del refugi eren bastant precàries. D’entrada, s’ha de tenir en compte que els bombardejos es produïen de nit, quan els avions eren més difícils de detectar. Això obligava a l’Ajuntament a deixar a les fosques la ciutat per dificultar la visibilitat dels bombarders. Aquesta operativa lògica, no obstant, forçava als veïns que cercaven protecció als refugis a baixar-hi totalment a les fosques. Sense l’enllumenat artificial, la única llum possible era la de les espelmes. Això va fer que alguns dels testimonis comparessin el descens al refugi com l’entrada a un nínxol. I tot això, en un refugi a mig construir.

Aquestes incòmodes condicions i la por generada per la incertesa de no saber què es trobarien un cop fora van fer que la gent deixés d’usar-lo poc a poc. La falta de recursos de l’administració tampoc van ajudar a millorar la situació. Una carta de Pere Brassó i Serratosa adreçada al seu fill i amb data del 25 d’octubre de 1938, explica com el refugi subsisteix a base dels donatius dels veïns, que la Junta de Defensa Passiva no paga les subvencions i que ja només són dos els operaris que hi treballen. La resta ja havien marxat. En Pere, principal paleta de la construcció del refugi, també ho faria poc després al ser cridat a files.

Així doncs, a finals de 1938, el refugi ja havia quedat en desús i ni tan sols s’havia acabat. Sobre el mateix plànol, a les galeries que no havien estat autoritzades per l’administració cal afegir-hi part de la galeria principal com a obra inacabada. Aquest corredor havia d’estirar-se fins al carrer Topazi. El que no se sap és si es pretenia fer una nova boca d’entrada o bé unir-lo amb el refugi número 14, situat al mateix carrer de Topazi amb Biada.

Els visitants escolten atentament les explicacions d'en Rubén,
del Taller d'Història de Gràcia.
Imatge d'Irene Solé

Oblit i lluita per a la reobertura del refugi

A la finalització de la guerra i fins el 15 de maig de 1939, el refugi va quedar abandonat. Alguns testimonis recorden com els infants l’utilitzaven per jugar-hi o com algunes persones sense recursos s’hi resguardaven en dies de molta pluja. El 15 de maig de 1939, les noves autoritats franquistes decidiren tapiar els accessos i tapar els pous de ventilació. Al llarg del període franquista la plaça va ser objecte de vàries reformes urbanístiques que el destinaren a l’oblit. El 1991, unes obres de millora de la plaça van posar al descobert una de les entrades, però després de vàries consultes i inspeccions, les autoritats municipals decidiren amagar la troballa i continuar endavant amb la reforma projectada.

No seria fins l’any 1994 quan, arran de la reobertura del refugi de la plaça de la Revolució i posterior destrucció per construir-hi un pàrquing, que la historiadora Pilar Frutos va començar a indagar en els refugis antiaeris de la Guerra Civil i a reivindicar la reobertura del de la Plaça del Diamant. A la seva causa s’hi va sumar la també historiadora Judit Pujadó. Elles dues, juntament amb altres col·lectius del barri, impulsaren la plataforma “Gràcia no oblida, Recuperem el refugi de la plaça del Diamant”, el manifest de la qual va recollir més de cinc mil signatures l’any 1999. La seva tenacitat va permetre que la regidoria del Districte acceptés el mes d’abril la reobertura del refugi. El 12 d’abril de 1999, seixanta anys després que les autoritats franquistes tapiessin l’accés, s’hi entrava de nou. D’ençà d’aleshores, la reobertura i condicionament de l’espai es va convertir en un objectiu prioritari pels diferents regidors del Districte; desde Teresa Sandoval primer, fins a Ferran Mascarell i Ricard Martínez després.

El mateix any 1999, li fou encarregat un estudi al professor de la UPC, Pere Roca, qui va validar l’accés, sempre que es tinguéssin en compte unes certes condicions de manteniment. Des del 2001 i fins el 2006, les instal·lacions patiren diferents fases de remodelació. Finalment, el 10 de novembre de 2006 es donaven per finalitzades les obres i el refugi era presentat davant dels mitjans. A començaments de l’any 2007 es van començar a fer les visites amb regularitat.

Ens posem d’empeus. Al fons de la galeria a mà dreta, unes escales ens condueixen a la sortida. A la plaça tot sembla impune als afectes de la guerra. La matinal assoleiada de diumenge convida a ocupar la terrassa del bar, els infants es columpien al parc infantil i el grup de joves segueix jugant a futbol ignorant com els seus innocents xuts ens han fet reflexionar tant 12 metres sota terra. Ens despedim del Rubén i d’altres visitants i agraïm la tenacitat dels veïns i col·lectius que feren possible rescatar de l’oblit el refugi de la plaça del Diamant.