EL "DIARI ÍNTIM" de Francisca Rius

Francisca Rius l'any 1914.
Imatge de la Revista Feminal Núm. 91

"Si tu tens fills els podràs recordar aquesta trista etapa de la nostra vida, tal com es desenvolupà en la rereguarda la lluita diària per obtenir el més indispensable per a la vida [...]. Aquestes memòries resulten més verídiques que les notícies que porta la premsa i que no diuen res de veritat"

Francisca Rius, "Diari Íntim". 1 de Setembre de 1938, pàg. 78

Francisca Rius va començar a escriure el seu "Diari Íntim" quan en Jordi fou cridat a files a finals de l'any 1937. La separació del major dels seus 4 fills significava l'amputació d'un important membre de la família i la condemna a dependre de l'atzarós destí de la guerra.

VISITA AL REFUGI N. 232, A LA PLAÇA DEL DIAMANT

Interior del Refugi 232.
Imatge d'Irene Solé

Recordo com, alguna vegada, la Tieta m’havia parlat de la Guerra. De com els de casa baixaven a refugiar-se a la vella estació de metro de Fontana quan els senyals d’alarma avisaven de l’arribada dels bombarders feixistes.

Fontana, que s’endinsava varis pisos al subsòl , resultava ser un indret propici per a protegir-se dels atacs aeris. Però a mitjans dels anys trenta del segle passat, ni Barcelona comptava amb una extensa xarxa de metro, ni tots els veïns teníen una parada suficientment a prop com per tenir temps d’amagar-s’hi.

BOMBARDEIG 13-02-1937

Era la primera setmana de febrer de 1937. Havien transcorregut més de set mesos de guerra. Un gran nombre de joves, catalans i de procedència variada, havien partit des de Barcelona cap al front, molts mai més tornaren. Les notícies sobre la barbàrie feixista arribaven a les oïdes dels barcelonins i barcelonines, a diari. Però la capital catalana seguia indemne, aliena a la destrucció que implicava ser atacada per les flotes marítimes i aèries insurrectes.

LA SETMANA TRÀGICA MÉS GRACIENCA

L’any 1870 és molt especial en la historia del nostre barri. Fou l’any en que els graciencs i les gracienques dugueren a terme una revolta popular formidable, en defensa de la qual la desprotegida Gràcia va plantar cara a les forces militars del govern espanyol. Parlem de la Revolta de les Quintes, com se l’anomena per ser aquestes el sistema de reclutament forçós que exercí de detonant de l’alçament. Però fou aquesta l’única raó? Quines motivacions van dur a un pacífic poble a executar un sollevament que va tenir ressò en tot l’estat espanyol? Com va acabar tot plegat? Vegem com, des del 4 fins al 9 d’abril, l’antiga vila fou governada exclusivament pel seu poble.

JOSEP GIRONÈS, EL "CRACK DE GRÀCIA": II Restituint la llegenda

Gironès al servei de la República i l'inici d'un malson

L'esclat de la guerra fou un cop molt dur per a tota la població i per Gironès i la seva família no va ser diferent. Gironès explicava que amb els estalvis que havia fet durant la seva carrera havia comprat uns bons amb els quals la seva família podia viure "dignament". Però amb l'inici del conflicte li fou tot requisat. No obstant, va tenir la sort que tant a ell com a altres esportistes d'elit, se'ls va oferir entrar al cos de la policia republicana abans de ser mobilitzats per anar al front. Aquesta era una bona solució per al campió de Gràcia, ja que aconseguia una feina, portar diners a casa i es podia quedar ben a prop dels seus.

JOSEP GIRONÈS, EL "CRACK DE GRÀCIA": I La forja d'un campió nostrat

Cromo de Josep Gironès

L'origen del "Crack de Gràcia"

El dia 29 d'agost de 1904 naixia en el número 29 del carrer de la Llibertat el gran dels germans Joan Gironès, en Josep. Després d'ell, nasqueren l'Amadeu, jugador del CE Europa en els tres anys que el club va militar a la Primera Divisió espanyola, Tomàs, navegant, i en Camil, mecànic de cotxes i amb qui conviurà i treballarà el nostre protagonista durant l'exili a Mèxic. Tots ells van néixer en el si d'una família humil que es dedicava a la venta d'aviram.

MANUEL BRAVO PORTILLO

Després de tota una sèrie de circumstàncies i d’unes vacances massa llargues, Historiesdegracia torna, i ho fa amb una d’aquelles històries negres i sanguinolentes, que també ens agraden.