 |
| Cartell oficial de la Festa Major del Bicentenari |
Els orígens
La primera referència escrita que
existeix de la Festa Major de Gràcia data del 19 d'Agost de 1827, quan el Diario de Barcelona publicava que "si el tiempo lo permite habrá en el pueblo
de Gracia, juego de sortija". No obstant, l'historiador barceloní
Francesc Curet explicava a Visions
Barcelonines, Muralles enllà (1956) que la festivitat es remuntava al 1817
quan arran de la construcció del convent de Jesús "va celebrar-se a Can Trilla, l'aplec que per la Mare de Déu d'Agost es
feia a l'exconvent de Jesús. Cal retenir aquesta data memorable en els annals
de Gràcia, perquè assenyala l'inici de la festa major gracienca en la diada de
l'Assumpta" i la que avui els graciencs prenem com a origen de la
festa més nostrada.
Tanmateix, val a dir que aquesta
referència remet a una altra polèmica no resolta dos-cents anys després i n'és
el motiu exacte. Si bé aquestes cròniques citen el dia de la Mare de Déu
d'Agost dia de l'Assumpció, el 15, com a data clau, el folklorista català i
estudiós de la cultura popular i tradicional catalana, Joan Amades (1890-1959),
assegurava que la festa celebrava la diada de Sant Roc (dia 16), patró peregrí
santificat a causa de la seva dedicació a curar i tractar malalts de la pesta i
molt venerat en el món pagès. El patrocini de Sant Roc definia perfectament
l'essència pagesa de la Gràcia del primer quart del segle XIX. En aquesta
mateixa línia, l'historiador Pere Duart recordava com en la seva infantesa, a
les acaballes del segle XIX, es passava cada diumenge una caixeta anomenada de
Sant Roc per a tot el veïnat a fi de recaudar fons per a la festivitat. Amb tot
això, si bé avui s'accepta el dia de l'Assumpció com a data d'inici de la
festa, Sant Roc també hi és present amb activitats dedicades a la seva figura
que, a més, compta amb alguna representació a diferents espais de la Vila.
 |
| Una imatge de l'altar de Sant Roc l'any 1950. AFB. Col·lecció Fons Ramírez |
Fins aquelles dates, Gracia
celebrava dues festivitats més, de caràcter religiós i d'esperit pagès: el 25
de març, dia de l'Anunciació, i el 15 de maig, dia de Sant Isidre Llaurador. El
creixement urbanístic que va viure aquell entorn rural a principis del segle
XIX i la construcció del Convent de Jesús van condicionar el canvi. Sobretot
quan el jovent demanava gaudir d'una festa més profana, amb balls inclosos, i
que no es limités només a un aplec religiós tancat al propi temple.
La festa creix i es consolida
D'ençà d'aleshores es van
combinar les celebracions religioses amb balls com el d'en Serrallonga o el
ball dels gitanos, així com també jocs de sortija, la cucanya o el joc de
trencar l'olla, a més de les curses de sac. Fins i tot, l'any 1845 es va
anunciar un castell de focs artificials a càrrec d'un oficial anglès que havia
servit a l'exèrcit espanyol.
L'any 1850, la Festa Major de
Gràcia ja feia les delícies de graciencs, barcelonins i altres veïns del pla de
Barcelona. A més, aquell any, un Ban Reial havia determinat la municipalitat de
la vila i, per tant, la seva autodeterminació, fet que va provocar que la festa
Major fos encara més espectacular i més celebrada.
La segona meitat del segle XIX va
confirmar la Festa Major de Gràcia com la més concorreguda del Pla de
Barcelona. Fou aleshores quan es van consolidar societats gracienques com la
Fraternitat, L'Antiga Amistat, la Bella Hortensia, el Centro Graciense o Can
Pioc entre altres. Aquestes societats, de caràcter divers, competien entre sí
per veure qui oferia el programa més atractiu. Incorporaven concerts amb
orquestres, espectacles de teatre i, fins i tot, elaboraven esqueles
promocionals amb dissenys innovadors.
Són anys d'expansió de la vila
que passa dels 3.062 habitants el 1828 als 61.935 el 1875. Molts d'ells,
artesans, petits comerciants i obrers dotaren a la vila d'un esperit més urbà i
aportaren a la festa aspectes propis del lloc d'origen de cadascú, com la colla
castellera que el 1876 es va formar amb el nom dels "Xiquets de
Valls", formada íntegrament per graciencs procedents del camp de
Tarragona.
Paral·lelament, anava guanyant
terreny la celebració a l'aire lliure, en envalats i als propis carrers, que
poc a poc anaren restant protagonisme als espais tancats que oferien les
societats i cooperatives gracienques. És en aquest context que neix el costum
de guarnir els carrers, els primers dels quals es farien a base de
branquillons. La primera referència és de l'any 1862 quan el carrer Ample (avui
Verdi) fou decorat durant dos dies. Pocs anys després aquest costum va
estendre's pels carrers de Gràcia fins al punt que la memòria oral parla de
fins un centenar de carrers guarnits a principis del segle XX.
Els anys vint, les festes eren un
retrat premonitori del que serien cent anys més tard. Carrers guarnits amb
escenes del tot fantàstiques, als envalats hi tocaven grans orquestres, les
colles de cultura popular oferien el seu espectacle a veïns i forasters, el
Club Esportiu Europa, un dels deu clubs fundadors de la Lliga de futbol
espanyola, oferint partits d'exhibició i els polítics aprofitant el ressò de la
festa major per inaugurar espais i fer-se la fotografia.
L'estrall de la Guerra. Un punt i seguit
I així s'arribà a l'Agost de
1936. La guerra havia començat feia poc més d'un mes i els beneficis d'algunes
activitats de la Festa Major foren destinades als hospitals de sang i al Comité
de les Milícies Antifeixistes. L'any següent, els estralls de la guerra eren
tan devastadors que la festa ja no es va celebrar. El recapte anual del veïnat
fou destinat íntegrament a la construcció de refugis antiaeris i molts dels
festers foren enviats al front. De fet, la festa no es tornaria a celebrar fins
l'any 1939, pocs mesos després de la fi de la contesa, amb un clar intent de
les noves autoritats per a normalitzar el nou context polític. Però aquell any,
malgrat les ganes de tornar a la vida normal, els graciencs i les gracienques
no estaven per gaires alegries. Faltaven molts amics, companys i familiars,
morts, empresonats, desapareguts o a l'exili. Els primers anys, les activitats
se centraren en els actes religiosos i de beneficiència a càrrec de la Comisión Oficial de Fiestas, òrgan creat
per les noves autoritats franquistes, la qual també s'encarregava de premiar
els millors guarnits. Poc a poc, els carrers anaven reprenent les seves
activitats lúdiques i, sobretot, esportives.
Malgrat el que es pugui pensar,
la guerra no va devaluar la festa. A principis de la dècada de 1940 encara es
parla d'una setantena de carrers actius.
Els anys cinquanta l'oferta de
carrers guarnits va anar variant segons l'any. El 1950 fou un any especial,
doncs es celebrava el centenari de la independència. Tot plegat coincidia en
què Barcelona feia anys que no podia gaudir de la seva pròpia Festa Major per
por i precaució a les aglomeracions. Aquesta decisió va convertir la festa
gracienca en la cita festiva més esperada dels mesos d'estiu al Pla de
Barcelona.
Neix la Federació de la Festa Major de Gràcia
Entre el 1955 i el 1956, es va
fundar la Federación de Comisiones y
Asociaciones de la Fiesta Mayor de Gracia, el gèrmen del que avui és la
Federació de la Festa Major de Gràcia. Aquesta entitat impulsada per Gaspar
Ribé i Carbó i el cap polític del Districte, el falangista Joaquín Millán
Lavín, fou vist amb bons ulls per les autoritats franquistes com un bon mitjà
per atreure adeptes al règim. D'altra banda, apareixia una entitat que, per
primera vegada, aglutinava i coordinava la festa de manera autònoma.
Anys de decadència
La dinàmica creixent però, es va
invertir al llarg dels anys seixanta i principis dels setanta. Si el 1968 hi
havia només deu carrers guarnits, el 1978, quatre: Puigmartí, Fraternitat,
Progrés i Llibertat. Són els anys del desarrollisme, on la popularització del
vehicle privat ja era una realitat. Molt jovent preferia viatjar i algunes
famílies optaven per marxar al camp o a la costa els mesos de vacances. Això i
un desarrelament a una festa cada vegada més oficialista no ajudaven a que les
noves generacions prenguéssin part d'aquell acte col·lectiu. La festa depenia
en gran mesura del Consistori i a l'activitat a la que aquest pogués dur a
terme a les places. Fou aleshores quan es va parlar d'unificar la Festa Major
de Gràcia amb la Mercè, idea descabellada que els responsables graciencs van
rebutjar rotundament.
A més, són anys conflictius entre
els festers i aquests amb l'Ajuntament. Per una banda, el projecte de la Via 0 (1974) que pretenia enderrocar
part de la vila per a la construcció d'una via que comuniqués la plaça de
Joanic amb la de Lesseps va comportar que alguns carrers es neguéssin a muntar
la festa. Paral·lelament, disputes entre les diferents comissions, carrers i
federació va comportar que molts dels festers actuessin de manera
descoordinada, fins al punt que n'hi hagués algún que, com Puigmartí,
amenacessin en marxar de la Federació de Festes.
 |
| Carrer Ramón i Cajal l'any 1957. AFB. Col·lecció Fons Ramírez |
 |
| Carrer Mateu l'any 1949. AFB. Col·lecció Fons Ramírez |
Punt d'inflexió
La Transició marcaria un nou punt
i a part en la història de la Festa Major. La tensió dels anys seixanta i
setanta donava pas a un nou tarannà. Molts joves nascuts en la dictadura
agafaven el relleu. Mentre les autoritats locals estaven immerses en a
Transició i en l'establiment d'una nova política urbana, l'encàrrec de
coordinar la festa la va prendre aquesta nova generació. Pretenien sortir dels
actes tradicionals i afegir-ne d'alternatius, com concerts de música moderna,
teatre, etc. El carrer esdevenia
un nou escenari per a representar inquietuts pròpies de les noves generacions,
alliberades del jou que havien significat els quaranta anys de dictadura
franquista. És el moment en què es consolidaren les Associacions de Veïns i
apareixen a la festa entitats juvenils i esplais, així com també l'Ateneu Llibertari de Gràcia que
organitzaria des del 1976 les festes alternatives, els hereus de les quals
s'han convertit en un reclam important i un dels pilars de la festa actual.
L'any 1978, el darrer de l'Ajuntament franquista, la celebració va acabar amb
una improvisada cercavila on aquesta nova generació de graciencs va demanar la
dimissió del regidor franquista de la Vila de Gràcia.
Així doncs, malgrat les
limitacions econòmiques decretades pel Consistori barceloní, el nombre de
carrers va anar augmentant. Dels quatre que hi havia actius el 1978 es va
passar als trenta el 1989. Paral·lelament i a mesura que creixia el nombre de
carrers guarnits, ho feia l'afluència de visitants, així com també
l'espectacularitat dels propis decorats, cada vegada més complexos i amb temàtiques
més diverses.
... i fins avui
Fins a l'actualitat, i salvant
alguns entrebancs, la festa no ha parat de crèixer. El 1997, en el marc del 180è
aniversari, la Generalitat de Catalunya decretà la Festa Major de gràcia "Festa Tradicional d'Interès Nacional".
Subjecte als avatars que el context sociopolític l'han envoltat, els veïns
s'han hagut d'adaptar als nous temps i tant la Federació com alguns carrers van
haver de prendre mesures. Davant la polèmica disjuntiva sobre la professionalització
i la privatització de la festa, alguns optaren per continuar com fins llavors,
mantenint-se fidels als recursos que el propi carrer i barri oferien. D'altres,
i inspirats per l'àmplia oferta d'oci que oferia el barri, optaren per
assumir-ne de nous, com l'esponsorització privada. Així, trobem que ja a l'any
1987, la Casa Frigo va patrocinar tota la festa de la mà de la mateixa
Federació. Poc a poc, alguns carrers s'afegiren a la iniciativa i cercaren
espònsors malgrat la pròpia Federació ho havia prohibit als seus estatuts en un
primer moment.
En aquest panorama i el constant
augment de visitants han obligat als festers a cercar la convivència armoniosa
entre dos espais: el de la festa dels propis veïns, amb la que aporta milers de
visitants cada any. En aquest context han nascut els darrers anys iniciatives
privades com el Festigàbal o l'Error Fest, entre altres. Festivals de música
moderna que han trobat en els espais de la vila un bon aparador per atreure un
nombrós públic.
Amb tot, la Festa Major de Gràcia
encara el seu bicentenari amb el reconeixement que signifiquen els milers de
visitants que passen any rere any pels seus carrers i, enguany, per la Medalla al mèrit cultural que
l'Ajuntament de Barcelona va otorgar el passat mes de març a la Federació de
Festa Major de Gràcia "en
reconeixament del consistori a la trajectòria de la Festa Major, en quant a
activitat festiva i de cohesió social, en els 200 anys que fa que se celebra
dins la història de Barcelona (i fins el 1897 també a Gràcia com a vila
independent)". Però també amb noves realitats i nous reptes a
afrontar. I com sempre, amb el veinat com a principal actor de l'evolució de la
seva Festa Major.
Per saber-ne més:
- Amades, Joan; Tradicions de Gracia. Taller d'Història de Gràcia, Vila de Gràcia, 2016
- Sanclemente, Vicenç; Gràcia. Història de la festa més gran del pla, Edicions Carrer Gran, 1990
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada